Maniobres embolcallants

Que el tribunal fredament impol·lut i luterà del land alemany de Slesvig-Holstein hagi de decidir sobre la llibertat del president d’una nació mediterrània assenyadament arrauxada i proeuropea (fins abans d’ahir, almenys) com Catalunya, no seria una brometa més de la nostra turmentada història sense tenir present que Slesvig-Holstein no és precisament un model d’homogeneïtat ni de continuïtat de pertinença al llarg de la història. La pugna entre Dinamarca i Prússia per l’antic ducat medieval, la coexistència problemàtica de dues comunitats lingüístiques i culturals, i els canvis de població a causa de les migracions alemanyes posteriors a la Segona Guerra Mundial, potser haurien d’evitar que els jutges alemanys prenguin decisions massa a la valenta respecte a la sort del president Puigdemont.

Entretant, un bon amic m’envia certes reflexions geoestratègiques sobre el cas: “Alemanya lliurarà Puigdemont. L’únic punt feble de l’estratègia estatal és el teorema Llarena, els jutges alemanys podrien ser restrictius sobre el delicte de rebel·lió, però no ens fem il·lusions. El Frankfurter d’avui (27 de març) dona ple suport a la línia de fermesa. Després de les eleccions italianes, la peça a preservar al sud d’Europa és Espanya. Hi ha però un cert xup-xup europeu en favor d’una certa concertació política. Felipe González ho ha vist. Sánchez, que és un soca, no. Iceta està fent felipisme aquests dies.”

Potser tindrà raó, el meu amic, però, en tot plegat, jo no hi sé veure sinó una gran maniobra embolcallant sobre els flancs de l’independentisme. Una maniobra embolcallant, fora del país, destinada a aconseguir que la raó democràtica de més de dos milions de persones es lliuri a la raó d’Estat espanyola, via club d’Estats de la UE, com ja vàrem fer, lamentablement, el 10 d’octubre, seguint les tèrboles indicacions del senyor Tusk, i amb els resultats que tenim a la vista. La qüestió catalana està creant un camp exterior específicament lligat al respecte als drets humans a la UE, que es concreta en la dialèctica política entre democràcia i autoritarisme. El seu ressò ja ha arribat a l’ONU, que ha demanat a l’Estat espanyol que respecti els drets polítics de Jordi Sánchez i ha admès a tràmit la mateixa demanda per part del president Puigdemont.

Aquesta irradiació no és banal, ja que posa damunt el tauler internacional la relació entre la naturalesa de la ciutadania europea, que els estats tendeixen a considerar com una graciosa concessió constitucional –susceptible, doncs, de ser regulada d’acord amb els seus interessos concrets– i uns drets universals que un Estat no pot conculcar als habitants del seu territori sota cap pretext. Una posada sobre el tauler internacional, promoguda per la qüestió catalana, que podria ser resolta a curt termini usant l’entente diplomàtica basada en els vincles interns de la UE sobre el deute, el dèficit i el paper central de la gran banca; d’aquesta manera es podria imposar el diktat de la raó d’Estat sobre els drets humans a partir d’una utilització bastarda de la justícia per part del regne d’Espanya amb el suport de la UE.

Però, lluny de resoldre el problema, el lliurament de Puigdemont a les presons espanyoles es podria retornar com un bumerang contra la mateixa UE. Si, com diu el meu amic, hi ha “un xup-xup” a Europa “en favor d’una certa concertació política”, no hauria de ser en cap cas a canvi d’un president català com a presa. Potser els moviments dels darrers dies, fora i dintre del Parlament, pretenen aprofitar l’escena internacional per aplicar una maniobra embolcallant a l’interior, usant la falsa dicotomia ordre/desordre, convivència/fractura. Al si de l’Estat, hi hauria la recuperació de les institucions, mitjançant un govern estable que asseguraria la convivència segons els paràmetres de la seva legalitat. Contràriament, la defensa de la sobirania del Parlament per elegir president, sense la ingerència del Tribunal Suprem, és presentada com un senyal de permanència de l’article 155, d’inestabilitat i de fractura social. I només la creació d’un front ampli, juntament amb un govern de concentració, en seria la sortida desitjable.

Una maniobra embolcallant que voldria separar l’independentisme d’allò que ha estat la seva raó d’aquests anys: lligar la creació d’una ciutadania nova, mobilitzada en un procés constituent, amb l’assoliment de tots els drets universals que l’Estat espanyol li nega, començant pel d’autodeterminar-se. I totes les maniobres, felipistes o no, sempre deixen de costat la raó democràtica de més de dos milions de persones –un 1-O o un 21-D–, sense anar més lluny.