Pirates invisibles

Una de les raons per les quals va caure la Unió Soviètica va ser que el dret indi­vi­dual i col·lec­tiu eren menys­tin­guts. Una soci­e­tat jurídica­ment inse­gura no pot pro­gres­sar ni soci­al­ment ni econòmica­ment. Les revo­lu­ci­ons de tota mena van per davant i acce­le­ren el curs de la història tren­cant coses velles i cre­ant-ne de noves. Però després arriba el dret i ordena els avenços acon­se­guits.

Un dels pro­ble­mes mun­di­als més inqui­e­tants és la pira­te­ria sòrdida i tram­posa que actua sense escrúpols en el món del conei­xe­ment, de la infor­mació i de l’opinió. L’escàndol de Face­book ha de ser el començament d’un redreçament de les bar­ba­ri­tats que es per­pe­tren en nom nos­tre sense que només ho sàpiga una gran empresa tec­nològica que gua­nya molts diners i que tra­fica amb la inti­mi­tat de més de mil mili­ons de per­so­nes d’arreu del món. Els nego­cis que més pros­pe­ren en el món digi­tal depe­nen més de la con­fiança que se’ls atorga que de la tec­no­lo­gia de què dis­po­sen.

Mark Zucker­berg és un geni que ha cons­truït Face­book i s’ha situat entre les deu per­so­nes més riques del món. És el pro­to­tip de per­sona jove, desin­hi­bida, ves­tida amb sen­zi­lles samar­re­tes gri­ses que va insi­nuar fa poc que es podria pre­sen­tar a les elec­ci­ons dels Estats Units l’any 2020. No té grans fàbri­ques ni molts assa­la­ri­ats. Té dades de mul­ti­tuds que uti­lit­zen la seva pla­ta­forma de franc, sense pagar res i sense que suposi cap esforç per con­ver­tir-te en un dels seus segui­dors habi­tu­als amb graus d’addicció inten­sos. A aques­tes pla­ta­for­mes i a d’altres eines del món d’inter­net els hem abo­cat la nos­tra inti­mi­tat sense saber el que podien fer-ne de les nos­tres afi­ci­ons, gus­tos i com­por­ta­ments ritu­als.

I com que la glo­ba­lit­zació no té cap mena de regu­lació s’han apro­fi­tat del buit legal per ope­rar des de països on la càrrega fis­cal és més baixa o insig­ni­fi­cant. La vul­ne­ra­bi­li­tat d’inter­net no s’ha des­co­bert des del món acadèmic, polític o periodístic. Han estat els dela­tors que des de din­tre dels sis­te­mes informàtics han divul­gat tota la infor­mació a què tenien accés. Julian Assange està cap­tiu des de fa més de cinc anys a l’ambai­xada d’Equa­dor a Lon­dres per haver esbom­bat els secrets del Depar­ta­ment d’Estat nord-ame­ricà. Edward Snow­den tre­ba­llava per a la segu­re­tat naci­o­nal ame­ri­cana i un bon dia també va fer públics molts dels secrets de la política inte­rior i exte­rior dels Estats Units. Avui es troba en algun lloc de Rússia, pro­te­git per Putin i faci­li­tant tota la infor­mació que els interes­sos del Krem­lin puguin neces­si­tar.

Les decla­ra­ci­ons de Cris­top­her Wylie, un dels cer­vells de l’empresa Cam­bridge Analy­tica, fan esgar­ri­far. Parla de les dades per­so­nals que for­men part inte­gral de la digi­ta­lit­zació de la soci­e­tat. Afirma que sense l’ajut de les dades que Face­book va entre­gar a la com­pa­nyia que està pro­mo­vent la dreta alter­na­tiva nord-ame­ri­cana, el Bre­xit no hau­ria gua­nyat ni tam­poc Donad Trump seria pre­si­dent. Dar­rere d’aquesta empresa hi ha Steve Ban­non, exas­ses­sor de la cam­pa­nya de Trump i des­tituït poc després de for­mar part de la nova admi­nis­tració a Was­hing­ton. Ban­non és una peça clau del con­ser­va­do­risme més radi­cal i ranci que influ­eix a tot Occi­dent.

Repre­senta la versió més des­ca­rada de la pro­pa­ganda, de les fake news, de les mit­ges veri­tats i de la mani­pu­lació de dades per tal d’influir en el com­por­ta­ment elec­to­ral de mili­ons de votants. Mark Zucker­berg ha estat cri­dat a decla­rar davant d’un comitè del Par­la­ment britànic. No s’hi ha pre­sen­tat. Gai­rebé no ha par­lat des que l’escàndol de la venda de dades a l’empresa Cam­bridge Analy­tica ha fet bai­xar el seu valor en borsa més d’un quinze per cent. No anirà als Comuns britànics però sí al Congrés dels Estats Units.

Els nego­cis de Face­book es basen en tres ele­ments: fer que mili­ons d’usu­a­ris esti­guin pen­dents dels pro­gra­mes de la seva pan­ta­lla, reco­llir dades sobre el seu com­por­ta­ment i afi­ci­ons i convèncer empre­ses publi­citàries que paguin mili­ons d’euros perquè anunciïn pro­duc­tes que vagin a seg­ments soci­als tri­ats i deter­mi­nats. Són ope­ra­ci­ons invi­si­bles que cir­cu­len per les xar­xes i que acti­ven desit­jos de gent que no té temps ni ganes de des­triar el gra de la palla en el món de la infor­mació i de l’opinió.

Inter­net s’haurà de con­si­de­rar un ser­vei públic amb les regles que es deter­mi­nin per tal de pro­te­gir l’interès gene­ral. No pot ser una jun­gla de mer­ce­na­ris de la men­tida, de les tram­pes i dels pira­tes, cre­ant una espi­ral de notícies fal­ses que por­ten a la con­fusió i a la pèrdua de con­fiança en la rea­li­tat. Inter­net i totes les seves deri­va­des és un invent revo­lu­ci­o­nari que ens per­met viure per­fec­ta­ment infor­mats. Per al que no pot ser­vir és perquè esti­guem tots enga­nyats sense saber-ho.