Gironell, Lluís, Dausà...

Estic convençut que aquest Sant Jordi els bons amics Joan-Lluís Lluís i Martí Gironell s’afartaran de signar llibres i figuraran en els primers llocs d’entre els llibres més venuts. I que lluitaran per ser la novel·la de Sant Jordi. Això sempre que no es compleixi el que predica la novel·la del mateix nom de Màrius Serra en la qual hi ha un assassí que executa escriptors mediàtics i que amaga dins seu una altra novel·la en la qual cinc poetes maleïts assassinen també escriptors mediàtics del nivell de Pilar Rahola. Però és evident que La força d’un destí de Gironell i Jo soc aquell que va matar Franco de Lluís, són dos grans novel·les, tot i que molt diferents. El de Besalú ha guanyat el Ramon Llull i el nord-català, el premi Sant Jordi. Poca broma, que la broma ja la posa Màrius Serra a la novel·la dins de la seva novel·la quan parla de República Catalana, referèndums, policies atonyinant votants i polítics a l’exili o a la presó per deixar votar la gent. I els crítics de la novel·la dins la novel·la la menystenen per “inversemblant”.

Però en realitat del que els volia parlar és d’un jove (per als de 60, els de 40 són joves) autor cassanenc, que presenta una novel·la que no passarà desapercebuda. Almenys a mi m’ha agradat molt. Jordi Dausà i Mascort ha escrit Lèmmings, publicada per una editorial de novel·la negra i que, essent novel·la negra, és molt més que novel·la negra. Dausà, a qui li fa vergonya que li diguin escriptor, fa un àcid retrat d’una part de la nostra societat en un llibre en què hi ha morts, però també hi ha un retrat social i on es veu la fusta d’escriptor d’aquest cassanenc que és mestre de La Salle, però que retrata un món en què es barregen polígons industrials, barraques en unes hortes que podrien ser les de Santa Eugènia o Salt i un món que ens sembla llunyà, com el de la lluita o les arts marcials. Amb una narració molt poc habitual en segona persona, ressegueix la vida d’un noi jove que es desperta fet un cromo, sense memòria, al costat de dos morts, un dels quals porta un gran feix de bitllets. Un llibre interessant que porta un nom que ens remet a uns rosegadors àrtics dels quals es deia que se suïcidaven en massa, però que també és el nom d’un joc. Un llibre que persegueix records del passat, com la magdalena de Proust, però sense magdalena i en un ambient més sòrdid. En realitat és una recerca de la felicitat.