El relat que sedimenta

Després dels líders socials, els dirigents independentistes i els membres del govern, la presidenta i la mesa del Parlament, els Mossos d’Esquadra i les entitats sobiranistes, ara és el torn dels CDR. I el pretext, el mateix de sempre: la suposada violència. A un li poden agradar més o menys les accions dels Comitès de Defensa de la República, el poden molestar les retencions que genera tallar una carretera o pot recelar que s’aixequin les barreres de peatges; ara, d’aquí a associar actuacions de resistència passiva amb violència hi va un tros. I és el que, des del primer moment, es van afanyar a recórrer els anomenats partits constitucionalistes (PP, Cs i PSOE) amb la inestimable col·laboració de la direcció del PSC. I sentim afirmacions tan lamentables com falses com que els comitès “són el germen de la kale borroka” (José Luis Ábalos i Javier Maroto) o que les seves iniciatives són “actes insurreccionals que no entren dins del pacífic i legítim dret de manifestació” (Salvador Illa). I Ciutadans sempre és allà per demanar que s’actuï contra tot allò amb què no està d’acord. Blaus, taronges i vermells xuten i la fiscalia de l’Audiencia Nacional remata quan anuncia que –com el jutge del Suprem Pablo Llarena– estudia si les seves accions poden constituir un delicte de rebel·lió. I el relat, el construït sobre la base d’una violència inexistent, va sedimentant.