Esmolet Gomà

Per què diem “afilador” si sempre n’havíem dit “esmolet”? Per què “Verge” i no la familiar “Mare de Déu”? He agafat la primera i l’última de les noranta-dues paraules o expressions que Enric Gomà recull en el seu llibre Control de plagues publicat per Pòrtic. Primer hi situa la paraula que s’ha imposat, “carpa”, “entrecot”, “destorb”, “llanterna”, “tenda”..., i al final, després d’un text seu entre filològic, sociològic i evocatiu, les paraules desplaçades per aquestes: “envelat”, “mitjana”, “nosa”, “lot”, “botiga”... Són incorrectes les primeres, no són acceptades per un o altre diccionari? Són acceptades, són correctes, només que per motius diversos s’han imposat per damunt dels seus equivalents, que són els que Gomà prefereix, i jo també. Els motius dels desplaçaments són diversos i fins i tot contradictoris: de vegades per acostar la parla i l’escriptura al castellà, com el mateix “afilador” inicial, i de vegades per allunyar-se’n com de la pesta d’acord amb el català post-Franco dels vuitanta: “arranjar” per “arreglar”, “assolir” per “aconseguir”, “darrer” per “últim”, “signatura” per “firma”... O moguts per la finor: “mala olor” per “pudor”. En un article, Gomà explica que “fer punyetes” no vol dir confeccionar puntes de coixí destinades als punys de les togues dels magistrats, com diu la versió censurada de l’etimologia, sinó “masturbar-se”. El Moll ho explica, però s’ha d’arribar al final de tot de l’article per trobar-ho. Qui arriba al final d’un article de diccionari? L’Enric Gomà, que es presenta a si mateix com a “lector de diccionaris”. Els llegeix tots: els moderns, i amb preferència els antics. Gomà mateix és una mica antic, o li agrada presumir-ne. La prosa amb què amenitza les entrades del seu particular vocabulari és extreta de Vallmitjana, de les pàgines “festives” dels diaris esgrogueïts i dels fulls d’almanac, tot amanit amb les seves dots com a guionista brillant: “Les Mare de Déu es divideixen entre les trobades i les que et venen a trobar. Aquestes últimes et surten d’improvís i et donen un ensurt important. Sobretot entre els ateus, que no s’ho esperen. Els agnòstics reaccionen amb més serenitat.”

M’ha fet molta gràcia que la primera entrada sigui “afilador”. L’última vegada que vaig veure un esmolet va ser a la Rambla de Catalunya, davant mateix de la casa on viu Enric Gomà. En vaig parlar en un article, i llavors ja vaig pensar en els oficis i les paraules que es perden. Aquell esmolet dedicava a Gomà unes mañanitas més aviat crepusculars. El llibre va ser presentat dimecres a l’Ateneu. Algú va dir que s’ha de visitar Enric Gomà a casa seva –jo no ho he fet mai–. Es veu que està pavimentada amb rajoles hidràuliques autèntiques i valencianes, aquelles que tornen a ser de moda després que tothom les hagi suprimides.