Els aparells F-16 i les pensions

Aquesta setmana ha saltat la notícia (o la bola): “El Ministeri de Defensa espanyol tramita la compra de 50 aparells Lockeed Martin F-16 Fighting Falcon a Alemanya, que aquesta adquirí als EUA a finals del segle passat. Els americans els havien utilitzat en els conflictes bèl·lics en què intervenen. Alemanya els ha tingut al servei de l’ONU. No està gens clar si és o no és veritat. Els últims dies ha prosperat la notícia amb l’escandalós afegit: “La compra a Alemanya de material molt vell, es fa per tornar aquesta el favor al govern espanyol, trametent en Puigdemont dintre d’un paner amb cintes de colors.” He de dir que resto desorientat pel que fa a aquest assumpte tant relliscós. “Alto!” Sento un crit a la sala on algú de la família resta veient la televisió. “Avi, avi”, criden. Es deuen haver fet mal? Corro i veig que resten drets mirant la pantalla de televisió. “En Puigdemont, en Puigdemont!”, criden. Acaben de dir que el jutge alemany no troba proves de la suposada rebel·lió i violència i sortirà en llibertat! Criden com si fos un de la família. Alegria general a Catalunya –amb excepcions, és clar–. Si la maniobra aèria era veritat, se’ls farà mala sang. Era molt rar que Alemanya actués així amb un assumpte que li rellisca. La compra comentada té un aspecte col·lateral molt greu. He fet les consultes de ritual a internet i, sorprenentment, diuen que no disposen de cap mena d’informació de les dades de preus de l’aparell F16 en qüestió. Detallen tota la història de l’F16, però el preu actual d’un aparell actualitzat –no pas nou–, que el nostre valent i ben comandat Ejército del Aire no pot pagar i per això compra aparells usats. Faran, si segueix l’operació, una despesa inútil. Suposant que es declarés una guerra interior, ensenyant les fotografies de l’F16 en farien prou. Els contraris sols tenim els ganivets de tallar pa i la raó, aquesta mena de cosa que ha caigut en desús i que en cridar-ho públicament obre les portes de les rialles. Algú diu: “Qui és aquest? Un que té raó”, diuen, i la rialla esclata. Tenia interès a saber l’import d’aquesta operació, si és que es produís, perquè l’altra notícia que ha corregut aquests dies és la del perill de no haver-hi suficient diner per a les pensions. No augmenten els ingressos i els passen d’un lloc a l’altre.

És tan i tan fastigós aquest assumpte, que he fet punt i a part per tocar-lo. L’any passat la puja de pensions va ser de l’0,02 al 0,9%, d’altes a baixes. Realment són xifres ridícules amb les quals fa molts anys que ens atropellen. Aquest any amb molta sort les deixaran tal com l’any passat, i si el dèficit d’ingressos augmenta, rebaixaran irremissiblement les més altes. Hem arribat a un punt de la història actual en què toquis el que toquis de les prestacions estatals, a tot arreu hi ha conflictes i problemes. Queden encara il·lusos que creuen que amb un canvi de govern milloraríem. No és solament la forma de govern el que resta espatllat; s’ha perdut la il·lusió, que és més greu que perdre la xaveta.