L’escletxa que cal

¿Quantes persones admirables i rellevants de la història ho són precisament per haver anat més lluny del marc legal que imperava en el seu moment? La grandíssima majoria. ¿Com pot avançar una societat sense cap mena de tensió no violenta és clar, però una tensió sostinguda i coherent per canviar les coses? ¿En algun lloc del món no hi ha conflictes, discussions, protestes i propostes? ¿No és precisament més mediocre el conformisme, l’anar fent, l’acriticisme i el passar els dies sense grans somnis i projectes? ¿Què hauria d’estar més penalitzat: qui pren la iniciativa, qui s’arrisca i és motor de canvi o els que arrosseguen els peus i toquen el crostó als que s’atreveixen a pensar diferent?

Cal reivindicar fins a la sacietat que no n’hi ha prou a ser presoners de les lleis, ja que la legislació ha d’estar al servei de les persones i no al revés. Cal recordar que és sensat fer un ús de les lleis en favor de les solucions, dels acords i no només per castigar, recriminar i menysprear. Cal repetir tantes vegades com faci falta que tot allò que tenim i que ara ja es considera normal s’ha assolit prèviament fruit de les lluites democràtiques, polítiques i socials, habitualment contra els poders fàctics. Cal constatar que tothom sol tenir una part de raó i que, per tant, el més raonable no és imposar, sinó votar i decidir col·lectivament, sabent ser generosos amb el resultat i respectar les minories. I sí, és d’una miopia esfereïdora no entendre que les persones que van contra corrent, que són dissidència del poder, que busquen sortides divergents a les convencionals, que cerquen nous camins, que inventen, que tenen la capacitat d’imaginar i transformar la realitat, no se les ha d’empresonar, ni criminalitzar, ni arraconar, sinó tot al contrari. Normalment són aquestes persones un tresor social, malgrat que els sectors més rancis no entenguin o no vulguin entendre que contribueixen enormement al futur que entre tots hem d’escriure. Quan en lloc de potenciar, gaudir i remarcar la diferència s’opta pels anticossos a la pluralitat, l’al·lèrgia a les vies del reconeixement a l’altre, se sol generar un problema greu.

¿Com es poden encaminar les reclamacions que, fins i tot, poden sentir-se com una amenaça? ¿Com ho fem per evitar l’insult permanent, fer ús de l’autocrítica i la rectificació posterior? ¿Són les nostres contradiccions les nostres esperances? Massa vegades hem evidenciat com allò que es qualifica de provocació o de violència és, simplement, la voluntat d’existir. Existir de forma pròpia, amb coherència. I aquesta particularitat, la capacitat de ser allò que es vulgui, s’hauria de poder dur a terme amb naturalitat. Els rebels d’ahir són els herois d’avui i els que ara s’apoderen de futur són els imprescindibles per fer una escletxa: l’escletxa que cal per esquerdar el mur de les injustícies i que tard o d’hora sempre s’acaba ensorrant.