Cops d’estat?

La polarització política condueix sovint a abusos i perversions del llenguatge. Hi ha hagut en aquest sentit una escalada irracional de desqualificacions fent un ús impropi d’expressions que el llenguatge havia reservat fins ara per a altres situacions. Un exemple molt clar i evident que respon a la superficialitat i la frivolitat de molts dirigents polítics és la referència a l’expressió “cop d’estat”. En l’ús habitual del llenguatge propi i de la seva equivalència a altres llengües s’ha parlat de cop d’estat quan amb ús de la força i de la violència s’ha trencat l’ordenament jurídic i la pau social i s’han substituït sistemes democràtics per dictadures i règims autocràtics. L’accepció més genuïna havia reservat l’expressió per a l’ús de la força militar en contra de l’ordenament constitucional establert. Si parlàvem del cop d’estat del tinent coronel Tejero tots ens enteníem; no van matar ningú però van deixar la seva petjada de violència pels carrers de moltes ciutats i a les parets del Congrés.

Ara en canvi sembla com si ens haguéssim d’acostumar i incorporar al nostre llenguatge les desqualificacions d’Albert Rivera quan parla dels polítics catalans empresonats i es desfoga dient que un sobiranista més a la presó és un colpista menys. Assimilar colpisme amb la ideologia independentista planteja una perversió inacceptable i una simplificació demagògica des d’una actitud de tirar pel dret i trepitjar-ho tot, sense escrúpols. Per la mateixa raó no deixa de ser una ocurrència impròpia, ho digui qui ho digui, afirmar que algunes decisions judicials del jutge Llarena són equivalents a un cop d’estat judicial contra el Parlament de Catalunya. Hi ha abusos judicials que són il·legals i hi ha actituds polítiques que són discutibles, des de l’unionisme i des del sobiranisme, però en cap cas no són cops d’estat. Val més que parlem clar.