Full de ruta
Una cursa de fons
A les Espanyes s’ha endegat ja la discussió sobre qui la té més grossa –la demanda de presó per als polítics independentistes– i ha començat la guerra gens soterrada pel poder a Madrid. Entre el jutge del Suprem Llarena i el ministre Montoro, o el que és el mateix entre el poder judicial i el poder executiu (el legislatiu està anestesiat). Contra Montoro i per extensió contra Soraya Sáenz de Santamaría i per tant contra Rajoy per part de gent del PP –el cas Cifuentes té moltes coses de la baralla interna pel poder–. I no diguem entre el PP i Ciudadanos. La baralla es total i cruenta. Mentre, els socialistes continuen la seva baralla interna que va quedar soterrada però no resolta i a Pablo Iglesias li volen moure la cadira. La majoria d’aquestes coses, amb el procés català de rerefons. En parlo per això, precisament, perquè el procés del qual tant van riure els ha acabat afectant profundament. Seria per riure si no fos perquè fa plorar. Perquè tenim els Jordis, el vicepresident i mig govern a la presó i l’altre mig a l’exili amb Puigdemont al capdavant. Aquesta és la clau de tot plegat, el que decideixi Alemanya sobre l’extradició del president. Sabem que no hi ha cap motiu jurídic però les pressions diplomàtiques i de tot tipus són brutals i no es pot dir mai blat fins que no és al sac i ben lligat. I el que decideixi Alemanya ens afectarà de ple. A Catalunya i a Madrid. Puigdemont és llest i dilatarà en el temps que queda la formació de govern a Catalunya. Ell és el president legítim, però sap que haurà de jugar les seves cartes i que faran tot el possible per impedir la seva investidura. Crec que ja hi ha un nom previst per afrontar el repte i que aquest o aquesta serà el nou president de la Generalitat en espera de com evolucioni tot. Perquè això no s’acaba amb cap investidura, que per cert és necessària. Això està en marxa i en veurem passar moltes, de coses. Com els empresonaments. Però el que persisteixi acabarà guanyant, és una cursa de fons...