Catalunya, causa europea

Com ja han dit moltes veus, les picabaralles partidistes, en aquests moments, no solament no toquen sinó que són contràries a la transversalitat de la gent que surt al carrer que no té res a guanyar ni a perdre pel que fa a vots o quotes de poder. La marea groga de fa una setmana ho té clar, hi és quan se la necessita, en peu de pau i amb el somriure als llavis però reivindicant amb contundència que vol, que volem, el retorn de la democràcia, els presos a casa i el president Puigdemont investit al Parlament. Qualsevol altra cosa és normalitzar una situació que és una vergonya en l’Europa del segle XXI. Una vergonya que els demòcrates de veritat no podem acceptar.

Vivim moments difícils. Quan la meva mare de 91 anys em pregunta què és el 155 li he de dir, ras i curt, perquè m’entengui, que el 155 és un estat d’excepció, com els que va viure en ple franquisme. Quan em parla d’on és la justícia que no condemna aquesta situació, ans el contrari, jo li he de dir que li hem perdut la confiança, que no és la nostra justícia, que és la d’un estat que no respecta la separació de poders i que engarjola impunement polítics, rapers o herois de la lluita antiterrorista. I quan finalment, sense esma, em diu que Europa no pot permetre el que està passant en un dels seus estats membres, jo li he de recordar que tot i que ella era una nena, segur que va viure la decepció del seu pare quan l’Europa dels anys trenta va mirar cap a una altra banda durant la Guerra Civil, deixant que s’instal·lés una dictadura feixista. I ho va pagar car. De la mateixa manera que pagarà car fer l’orni amb els refugiats o fer servir diferents vares de mesurar a l’hora de condemnar o acceptar el que succeeix a Turquia o a l’Estat espanyol.

Lluny de mediar, que hauria de ser el seu paper, les institucions europees i els seus dirigents han pres partit. No ens hauria d’estranyar, el partit al poder a Europa és el Partit Popular Europeu, que ocupa els llocs més importants de la Unió. Silenci vergonyós de les institucions i els seus líders i agraïment profund pels diputats europeus que conformen la plataforma Diàleg UE-Catalunya, perquè entre altres coses, consideren que Catalunya és una causa europea.

Malgrat tot, jo segueixo amb el meu optimisme discret perquè la gent no ha fallat mai durant aquest llarg procés i perquè si fa un any m’haguessin dit que Catalunya faria portades internacionals i obriria els informatius de les cadenes de televisió de tot el món, dia rere dia, no m’ho hauria cregut. D’altra banda, els exiliats fan la seva feina i els presos ens recorden que no podem defallir perquè, com diu la campanya d’Òmnium, qualsevol de nosaltres podria ser un d’ells. Potser no ho entenem tot, potser en algun moment no hem encertat el camí, potser no es poden posar totes les cartes sobre la taula, però el procés continua més viu que mai i estem cada vegada més acompanyats.

I si dubteu, cosa molt humana en aquest període tan convuls com esperançador, tinc una recomanació per a aquest Sant Jordi. Busqueu La Matemàtica de la Història. Alexandre Deulofeu o el pensador global, de Juli Gutiérrez, net de l’autor, que ha fet l’impossible per rescatar l’obra del seu avi de l’oblit, enterrada per l’ortodòxia acadèmica contra la qual en Deulofeu va lluitar incansablement, lluita que comparteixo. Ell va situar la fi de l’Imperi espanyol l’any 2029, tot i que va advertir que anys abans s’obriria la possibilitat de la independència de Catalunya perquè Espanya viuria una decadència a tots nivells prèvia al col·lapse final, coincidint amb un moment en què Alemanya agafaria les regnes d’una Europa en transformació, una Europa que abandonarà la comunitat d’interessos, interessos d’uns quants, és clar, i que optarà per la comunitat de valors, per la solidaritat i pel respecte de la voluntat dels seus pobles. Una Europa on, segons Deulofeu, els antics imperis anglès, francès i espanyol desapareixeran definitivament.

Seguim, doncs, i aviat sabrem si aquesta vegada l’Alexandre Deulofeu, amb els seus complicats càlculs matemàtics per establir els cicles de la història, també l’encerta.

Ahir, quan vaig començar aquest article, la mare, vella republicana i independentista, encara preguntava. Avui descansa en pau embolcallada amb la bufanda groga teixida pel grup de teixidors i teixidores de Palau de Plegamans.