Perifèries

Als anys vuitanta participàvem en debats sobre les perifèries urbanes. Amb l’arquitecte i urbanista Miquel Roa havíem estat presents en debats internacionals a Torí, Zagreb o París. I a Catalunya, amb el suport de la conselleria de Cultura de la Generalitat, funcionaven debats sobre “les àrees urbanes de nova creació”, que quedava millor que dir barris perifèrics, amb persones com Paco Candel o Vicenç Villatoro. Es tractava, a parer meu, d’una qüestió bàsica: el creixement, pel que fa al nombre d’habitants, de Catalunya, des del final de la guerra fins a la mort del dictador, no era degut bàsicament a un saldo vegetatiu sinó migratori. Poblacions de l’entorn barceloní o tarragoní havien crescut amb el negoci urbanístic colossal de les dites ciutats satèl·lits, que havien capgirat, com em comentava el sabadellenc Pau Vila, la fesomia geogràfica de Catalunya.

Les lluites obreres i veïnals dels anys seixanta i setanta comportaven actituds de resposta, no sempre pacífica, contra les seqüeles d’aquells creixements desmesurats i mal resolts per les polítiques de la factoria Porcioles. Això va determinar, en part, els resultats de les eleccions municipals de 1979. Malgrat la cotilla econòmica, mai no subratllarem prou la transformació en aquestes àrees aconseguides per aquells consistoris. Les subsegüents eleccions municipals feien balanç d’aquelles conquestes. I, alhora, enfortien la catalanització, cultural i sobretot política, de moltes persones que havien arribat a Catalunya, com deia Miquel Roca Junyent, “foragitades de la seva terra”. La feina integradora de les polítiques municipals va ser notable. Ara bé: la llei Montoro, relativa a les competències i als recursos municipals, a més de la influència negativa de la crisi econòmica, ha alentit aquest procés. ¿Que potser això explica la implantació del vot creixent de Cs en les darreres conteses electorals? Chi lo sá!