El final del túnel

El Congrés va tornar a viure una sessió d'aquelles que en diuen d'Estat. En aquest cas per analitzar i debatre sobre la crisi econòmica i l'actuació del govern espanyol per afrontar-la. A l'hora de la veritat aquests plens, com els de política general, no serveixen per una altra cosa que per transmetre a la ciutadania determinades imatges. Si el president, en aquest cas Zapatero, està encertat, reforça la imatge del govern. Si el cap de l'oposició, en aquest cas Rajoy, fa forat, mirarà d'enfonsar una mica més el cap de l'executiu. Però les coses efectives, les que realment suposen l'aprovació de mesures que tenen repercussió sobre la vida quotidiana de la gent, normalment passen més inadvertides. Amb una crisi econòmica com l'actual sobren debats estèrils i falten mesures concretes que permetin a la gent sortir de l'atzucac. Si més no, als més de quatre milions, aviat està dit, de parats que hi ha a tot l'Estat. Zapatero insisteix que estem al final del túnel, però el túnel deu ser d'aquells que hi ha als camps de futbol perquè a l'àrbitre no li caigui cap objecte al cap. D'aquells que a mida que el camines es va allargant. Diuen que cal reformes profundes, però no quina serà la profunditat de la ferida. En aquest país, quan es posen a fer reformes, sempre acaben rebent els mateixos i no s'arregla el problema de fons. Els problemes del país no se solucionen amb debats al Congrés. Sinó amb bones diagnosis i mesures acurades que permetin al país recuperar una tradició industrial ja que un sistema massa especulatiu ha deteriorat els fonaments i el tsunami de la crisi l'està ensorrant.