L’amenaça groga

Al reprovat ministre Rafael Catalá l’ofenen els llaços grocs. Ho confessava públicament fa uns dies al Congrés dels Diputats, on etzibava al diputat Carles Campuzano com n’era, d’afortunat de poder assistir a la cambra espanyola lluint el distintiu per reclamar la llibertat dels presos polítics a la solapa. La piconadora popular i, per extensió, de la resta d’institucions de l’Estat contra l’independentisme ha arribat a extrems tan delirants com el d’atacar un color. El groc és denunciable. I condemnable. Color canari, llimona o fluorescent, els de blau, amb la inestimable col·laboració dels de taronja, el consideren una greu amenaça i aplaudeixen el requisament de samarretes, bufandes i cartells que va perpetrar la Policía Nacional en la final de la copa del Rei, a Madrid. Acció esperpèntica que ha acabat amb el titular d’Interior, Juan Ignacio Zoido, traient-se les puces de sobre respecte a qui va donar l’ordre de confiscació, però assegurant que es va fer en compliment de la llei de l’esport, que impedeix exhibir símbols polítics als camps. El groc ho és? Les imatges del cap de setmana són demolidores i l’intent del PP i Ciutadans de justificar-ho provoca calfreds. Als de l’Espanya en blanc i negre els molesten els colors. El groc, recordatori constant que des del 16 d’octubre hi ha presos polítics i altres dirigents a l’exili, més. És el barem del seu respecte a la llibertat d’expressió.