La frontera

He pas­sat uns dies entre Madrid i un lloc de la Manxa i, sin­ce­ra­ment, he pogut dia­lo­gar sobre la situ­ació política a Cata­lu­nya prou civi­lit­za­da­ment amb per­so­nes amb dife­rents posi­ci­ons que, encara que la mos­tra no sigui de cap manera sig­ni­fi­ca­tiva, m’han fet ima­gi­nar que pot­ser no hi ha tanta homo­geneïtat com fan supo­sar tanta cridòria mediàtica furi­bunda i tants de silen­cis que ens sem­blen còmpli­ces: des de les que reco­nei­xen el dret a deci­dir dels cata­lans fins a les que s’enra­bien amb la pos­si­bi­li­tat que Cata­lu­nya sigui inde­pen­dent, pas­sant per les que pre­gun­ten per millor com­pren­dre i les que no ente­nen res sense que tam­poc facin gaire res per fer-ho. També dic sin­ce­ra­ment que crec que els cata­lans hauríem de dia­lo­gar més entre nosal­tres, sobre­tot si no pen­sem el mateix sobre el tema en qüestió: pot­ser per bus­car afi­ni­tats ines­pe­ra­des per con­ce­bre una sor­tida en què es dilu­eixi la idea de ven­ce­dors i vençuts; per no cri­mi­na­lit­zar els “con­tra­ris” en per­dre de vista la huma­ni­tat del seu ros­tre; per saber de les raons dels “altres” per posar en qüestió les pròpies sense renun­ciar-hi, i per tants altres motius. Tan­ma­teix, reco­nec que sento un límit, una fron­tera que no pot tras­pas­sar-se perquè més enllà hi ha una alte­ri­tat amb la qual no es pot par­lar.

Aquesta alte­ri­tat radi­cal, res­pecte a la qual no puc ima­gi­nar cap sen­ti­ment d’empa­tia, es reu­neix noc­tur­na­ment en grup per nete­jar (el verb, amb les seves con­no­ta­ci­ons, és seu) ciu­tats, pobles i car­re­te­res de llaços grocs; forma duets sinis­tres (com ara el d’una excan­di­data al Senat per Ciu­da­da­nos i un neo­nazi de l’asso­ci­ació Ham­merskin que llu­eix orgullós la seva sim­bo­lo­gia tatu­ada) per arran­car car­tells dels CDR; s’emmas­cara per reta­llar impu­ne­ment a Girona les cares dibui­xa­des dels pre­so­ners i les pre­so­ne­res polítiques; increpa una meva amiga i els seus amics, que van sen­tir por una nit a Vidre­res en què posa­ven llaços grocs, atu­rant el seu cotxe i esco­pint “gol­pis­tas, nazis” amb tanta pre­potència com maleïda ignorància. De fet, la fron­tera ja hi és en aquells que, ava­lant la repressió poli­cial i judi­cial de l’Estat espa­nyol que a la vegada els avala i pro­te­geix el seu cap­te­ni­ment vio­lent, cele­bra que hi hagi pre­so­ners i pre­so­ne­res polítics i fins vol­drien que n’hi hagués més. Aquesta fron­tera defi­neix allò que, ni per com­ba­tre aquells que l’han tras­pas­sat, no vol­dries ser mai. Com tam­poc vol­dries ser com els de La Manada i els que jus­ti­fi­quen la ver­go­nyosa sentència que els exculpa del delicte de vio­lació.