La frontera

He passat uns dies entre Madrid i un lloc de la Manxa i, sincerament, he pogut dialogar sobre la situació política a Catalunya prou civilitzadament amb persones amb diferents posicions que, encara que la mostra no sigui de cap manera significativa, m’han fet imaginar que potser no hi ha tanta homogeneïtat com fan suposar tanta cridòria mediàtica furibunda i tants de silencis que ens semblen còmplices: des de les que reconeixen el dret a decidir dels catalans fins a les que s’enrabien amb la possibilitat que Catalunya sigui independent, passant per les que pregunten per millor comprendre i les que no entenen res sense que tampoc facin gaire res per fer-ho. També dic sincerament que crec que els catalans hauríem de dialogar més entre nosaltres, sobretot si no pensem el mateix sobre el tema en qüestió: potser per buscar afinitats inesperades per concebre una sortida en què es dilueixi la idea de vencedors i vençuts; per no criminalitzar els “contraris” en perdre de vista la humanitat del seu rostre; per saber de les raons dels “altres” per posar en qüestió les pròpies sense renunciar-hi, i per tants altres motius. Tanmateix, reconec que sento un límit, una frontera que no pot traspassar-se perquè més enllà hi ha una alteritat amb la qual no es pot parlar.

Aquesta alteritat radical, respecte a la qual no puc imaginar cap sentiment d’empatia, es reuneix nocturnament en grup per netejar (el verb, amb les seves connotacions, és seu) ciutats, pobles i carreteres de llaços grocs; forma duets sinistres (com ara el d’una excandidata al Senat per Ciudadanos i un neonazi de l’associació Hammerskin que llueix orgullós la seva simbologia tatuada) per arrancar cartells dels CDR; s’emmascara per retallar impunement a Girona les cares dibuixades dels presoners i les presoneres polítiques; increpa una meva amiga i els seus amics, que van sentir por una nit a Vidreres en què posaven llaços grocs, aturant el seu cotxe i escopint “golpistas, nazis” amb tanta prepotència com maleïda ignorància. De fet, la frontera ja hi és en aquells que, avalant la repressió policial i judicial de l’Estat espanyol que a la vegada els avala i protegeix el seu capteniment violent, celebra que hi hagi presoners i presoneres polítics i fins voldrien que n’hi hagués més. Aquesta frontera defineix allò que, ni per combatre aquells que l’han traspassat, no voldries ser mai. Com tampoc voldries ser com els de La Manada i els que justifiquen la vergonyosa sentència que els exculpa del delicte de violació.