Polítics senglars

Un dia, fa molts anys, un amic que havia saltat del PSUC al PSC i que en el nou partit havia obtingut un càrrec, em va confiar: “He guanyat posició i influència però he perdut alegria.” Trobava els nous companys ensopits. Es veu que al PSUC hi havia més barrila, almenys de cara endins. “Segregàvem discursos i escrits de molta seriositat, però en les reunions rèiem del mort i de qui el vetlla; organitzàvem sopars i sortides que facilitaven la desinhibició... La meva dona ha deixat d’acompanyar-me. Els esbarjos del partit d’adopció li semblen exercicis espirituals que exigeixen anar mudat i menjar la carn de la barbacoa amb forquilla i ganivet.” Em va semblar que exagerava. El PSC ha donat gent molt trempada, com Maragall i els alcaldes que el van succeir. D’acord: s’ha proveït allò que en política se’n diu senglars, persones adustes i mossegadores que limiten l’afabilitat dels dirigents, però quin partit no té senglars? Alfonso Guerra en va ser un amb molt relleu al PSOE. Al PSC evocaríem Josep M. Sala o Joan Ferran. Ara mateix Miquel Iceta té un parell de subalterns que segueixen la tradició. Però qui s’avorriria al costat de l’irònic, ocurrent i una mica frívol Miquel Iceta, ideologia a banda? Pujol, també ideologia a banda, feia riure. Volia fer riure. Va tenir algun senglar? Lluís Prenafeta en va ser un, però els seus consellers de més pes i més bon vivants, Macià Alavedra o Antoni Subirà, semblava que, els senglars, se’ls mengessin en forma de civet.

José M. Aznar va alterar la norma. El senglar era ell perquè trobava incompatible autoritarisme i simpatia. Va haver de recórrer a suavitzants. Penso en Josep Piqué. L’actual PP ha perdut tota forma d’equilibri i per això, i per definició, caurà. Però ves que un dia no ens trobem dient que “contra Rajoy vivíem millor”. Perquè, què passa a Ciutadans, el partit cridat a desplaçar el PP? Aquí sí que no riu ningú. Ni Albert Rivera, que té un somriure que sembla retallat d’una revista, ni l’últim militant. Inés Arrimadas no expressa alegria ni quan balla sevillanes a la Feria de Abril. Del primer a l’últim semblen un aplec de ressentits. Aquesta és la paraula: ressentits. Algun trauma escolar? Al principi ho semblava. Ara estan enfadats amb tot i amb tothom i projecten la natural agressivitat. Els agressius de naixement s’hi adhereixen. Fan mitja por o por sencera. En volen fer. Milions de persones semblen inclinades a votar-los. El gran capital els aporta sumes pensant en l’estabilitat que el PP ha deixat d’oferir-li. L’estabilitat vindrà del diàleg i la negociació, no només a Catalunya. Qui no somriu o no té a mà algú amb empatia que ho faci, pot pacificar res? Els sobiranistes que Ciutadans abomina són, en la seva actual aflicció, molt més jovials.