Una dictadura oculta

A les comarques gironines patim una dictadura oculta que es posa de manifest en unes fredes dades terriblement esfereïdores. Només un 20% dels desplaçaments es fan amb transport públic; a més, d'aquest 20%, la majoria són moviments urbans dintre de la capital, és a dir, intramurs de la Florència catalana. En la mobilitat interurbana de la regió de Girona, tan sols un 8% dels residents fan servir algun transport col·lectiu. Amb tot això es pot arribar a la conclusió que la injusta i insostenible dictadura del cotxe privat (la veritable dictadura oculta de les terres gironines), malgrat els petits avenços dels darrers temps en transports públics, és omnipotent i omnipresent en aquest territori, amb anterioritat molt panxacontent per allò del «a Girona rai», però que ara resta fortament tocat per la crisi estructural i on l'atur ja s'enfila al 20%. Les causes d'aquest model tan malgirbat i tan poc competitiu, que bandeja tanta gent –cal recordar que més del 50% de la població no disposa de carnet i una gran part no té mitjans econòmics per comprar, i encara menys mantenir, un cotxe– són diverses i complexes, però no hi ha dubte que, en aquests moments complicats, les dinàmiques negatives del passat, en què el cotxe representava el mitjà per excel·lència per presumir d'un estatus elevat (tot molt ficat en el cervell de la nostra ciutadania per culpa de l'agressivitat i la manipulació de la publicitat enganyosa), han provocat l'articulació d'aquest catastròfic model de mobilitat. Però també l'abús del preu, el cost elevat del transport públic, per un servei a voltes molt precari, és responsable de la situació actual. Cal tenir molt en compte que el transport públic representa l'espina dorsal de la cohesió social d'un territori feble, on els desequilibris urbanístics, geogràfics i socials fan força difícil la vida de moltes persones de carn i ossos.