Zaragoza i la realitat

Hi va haver un temps en què un tipus de gent entrava en política, deien, per transformar la realitat. Uf, la realitat. Ja fa temps, però, que els més espavilats d'aquesta classe van veure que la manera més efectiva de fer la viu-viu en la política és convertir la realitat en una cosa molt relativa i mal·leable, fins i tot rebregable. Hi ha casos extrems en què el més convenient és negar-la totalment, però de tal manera que aquesta negació sigui presentada com la més convincent de les afirmacions de la realitat. Perdonin, crec que m'estic perdent i que potser ja no s'entén res. Anem a un exemple pràctic. L'Exemple, en podríem dir. Ja el saben, és el cas del conseller Ernest Maragall i la seva rectificació després de passar pel taller de reparació del seu partit. Què té a veure això amb el que els estava dient sobre la realitat? Vostès mateixos ho van dir ben clar divendres en l'enquesta que es publica cada dia sota aquest espai: només un 9 per cent dels votants diuen que es creuen la versió oficial. No cal ser de cap partit que no sigui el PSC per no creure's la realitat paral·lela que va construir José Zaragoza, l'eficaç manipulador de realitats socialista. Tothom va entendre allò de la fatiga del tripartit, la falta de projecte de país del PSC i l'allunyament dels partits respecte de la gent, perquè gràcies a Déu (o a algun tòtem laic) encara hi ha prou sentit comú. Doncs Maragall va sortir de l'executiva del seu partit com un ésser sotmès a una lobotomització i reintegrat al pensament socialistament correcte. O sigui, a deixar que sigui Zaragoza qui pensi per tots. Abans que Zaragoza, qui s'encarregava de netejar les escenes del crim en el PSC era José Montilla (en un article de fa uns anys el vaig comparar amb el Señor Lobo de la pel·lícula Pulp Fiction), i no li va anar malament, precisament, ja que ha arribat a president de la Generalitat i tot. Què vull dir amb això? Doncs que el que vostè i a mi ens pot semblar un cas flagrant d'allunyament de la política respecte del sentit comú de la gent és, en la realitat dels partits, un mèrit. Potser sí que la realitat ens l'han transformada tant que no és el que ens pensàvem que era.