El plaer d’aprendre

Els ignorants sovint ens fem la il·lusió de saber les solucions als problemes. Però la qüestió, a més del què, el qui i el quan, és el com, que és el quid. Avui dia, i ja fa uns anys, especialment amb la irrupció de les noves tecnologies, que ja no són tan noves, sinó més aviat contemporànies, hi ha un fortíssim consens entre economistes, polítics, empresaris, sindicalistes i todòlegs de tot pelatge que asseguren que el futur de la societat rau en el coneixement, en la formació, en la traça de l’accés a la informació, de triar-la i esporgar-la. Aquesta és la clau de l’èxit. O el que es defineix com a tal, és a dir, el premi en forma de gratificacions, benestar, bons salaris, competència i estatus social.

Un d’aquells savis del segle passat que fan de tan bon esmentar, Michel Foucault, va reflexionar sobre un concepte que sovint s’oblida en abordar el tema de la formació, especialment la dels més joves. Es tracta del que ell definia com a libido sciendi, és a dir, “el plaer intrínsec en el coneixement”. Fa una mica de por que els valors de l’ensenyament de la ciència, de la cultura, estiguin tan lligats al concepte d’esforç i no tant al del gaudi. Foucault hi afegia que aquesta presentació del saber, grisa, tediosa, trista i esforçada era precisament la fórmula del sistema per mantenir allunyades les persones del coneixement, per perpetuar-lo com a exclusiu d’una elit. L’estem venent fatal, doncs. I potser cal canviar alguns “com”.