El fotògraf vampir

Antoni Bernad presenta al Palau Robert de Barcelona una antològica de les fotografies que ha tirat en cinquanta anys de professió. Ara en fa tres que la va abandonar. Diu que amb el digital, els mòbils i les selfies la fotografia s’ha banalitzat. Ell és de rodet i revelat, d’estudi interior o exterior amb col·laboradors que posen llums i maquillen, de l’artesania perduda. Ja em perdonarà, però com més enumera motius per deixar-ho més en veig per insistir-hi. Si la fotografia es torna maquinal, més necessitem les que ell és capaç de produir, amb tant caràcter i amb tanta força. Si està en plena forma, si és un jovenàs! Fa unes abraçades que desmunten. El meu cos ho pot confirmar. En els jardinets del Palau Robert on es fa una petita recepció amb vi i pernil, l’Ignasi Aragay em diu: “Com Ramon Casas va fer els retrats al carbó de la seva generació, Bernad ha retratat la pròpia.” És i no és així. Hi ha la generació literària i artística dels anys seixanta i setanta, la de Bernad, però també hi ha l’anterior o les anteriors: Frederic Mompou, Lola Anglada, Xavier Cugat, Llorenç Villalonga, Salvador Espriu, Joan Miró... Fa uns dies que he entrat en la lectura d’una voluminosa biografia de Miró que s’acaba de publicar. No sé si em serà necessari continuar-la. El retrat que Bernad li va fer, un retrat que a primer cop d’ull distret sembla de carnet d’identitat, explica com era Miró i perquè pintava com pintava molt millor que res i que ningú. Al fons dels ulls blavíssims, un punt negre. El negre és el color fonamental del pintor colorista. Sense negre no hi ha Miró. Sense aquella cara rodoneta, sense aquella corbata amb escuts coronats de la ciutat de Barcelona, tampoc. La fotografia és en blanc i negre, i veus el blau dels ulls i el groc i el vermell de les quatre barres de l’escut.

Però Bernad és també un fotògraf de revistes de moda que ha treballat per a Elle, Vogue... El pintor Antoni Llena, el seu company, ha fet de “comissari” de l’exposició. Vol dir que ha triat les fotografies. No s’ha guiat per un criteri ni cronològic ni temàtic. Tàpies, Guinovart o Jordi Pujol barrejats amb models que exhibeixen vestits. Tàpies sempre fa el tremend: aquella cara adusta, que fa mitja por i que no deixa de ser comèdia. Tothom es retrata a ell mateix. Diu Bernad que no voldria que les seves fotos envellissin. Els que van ser joves s’hi mantenen. Als morts no els han passat els anys.

Antoni Llena compara el blanc i negre de les fotografies d’Antoni Bernad amb el de les pel·lícules de Dreyer. Tots dos són molt cinèfils, i es nota amb la captació dels moviments en els dibuixos i les fotos. Dreyer és l’autor de Vampyr. També d’Ordet, que conté una resurrecció humana. Antoni Bernad diu que sempre ha “vampiritzat” els seus models. Ho farà per sempre.