Inquisició

Crida l’atenció el paral·lelisme, malgrat els segles transcorreguts, que hi ha entre el Sant Ofici i l’aparell de la Inquisició i la “guerra” del govern de Madrid contra Catalunya. Si més no, el llenguatge és explícit: el delicte d’odi vol dir antipatia als espanyols (cosa reprovable, sens dubte), i que s’acosta més al món de la fe que al de la política o la delinqüència. O bé, el delicte de sedició. Ja pot dir la Constitució que els ciutadans som lliures i que tenim dret de manifestació. També l’escolar delicte de desobediència, que converteix els ciutadans en súbdits. A més, tot allò que és contra Catalunya té sentències suavíssimes; però si són contra la sagrada unidad de la patria (per cert: pot dir-me algun jurista si la subjectiva paraula pàtria és jurídica?), doncs aleshores recau tot el pes de la justícia. I no sols això, sinó que els tribunals han començat a aplicar com a delicte la intenció de delinquir. La intenció, marededeusenyor!

No hi ha cap dubte que el 1714 vam perdre una guerra contra Castella i que, des d’aleshores, som colònia. I la nostra obligació és obeir la metròpoli, fins a l’extrem que autoritats espanyoles diuen que no els agrada el resultat d’una consulta popular, i quan és així empresonen els votats pel poble i obliguen a fer més consultes.

La més divertida de les acusacions és que dividim la societat. Aquest però és el tret principal de la democràcia: hi concorren, a les urnes, dretes i esquerres. Si guanyen les dretes, les esquerres queden amb un govern advers, o a l’inrevés. Qui és majoritari, divideix lògicament la societat. O ens pensem que Rajoy no divideix la societat? O el famós confús Trump?

I el ridícul de condemnar el color groc? És absolutament infantil. I també inquisitorial. A mi mateixa m’han insultat per portar el llaç groc. I eren catalans. Com ho és Ciudadanos. Com els sipais de l’Índia, que van córrer a declarar-se defensors del país ocupant, que era la Gran Bretanya. Ai!