Tenim el cor glaçat

Les imatges eren terrorífiques. Les vaig veure fa un parell de dies per les xarxes socials. Metges palestins intentaven auxiliar els ferits a la frontera de la franja de Gaza mentre l’exèrcit israelià intentava evitar-ho. Enmig del foc creuat, els sanitaris volien traslladar els ferits a un lloc més segur. Els soldats els empentaven, els apuntaven amb les armes, feien caure els ferits de les lliteres, els tornaven a apuntar al cap amb l’escopeta, a homes i dones, malgrat que tots portaven l’armilla i l’equip sanitari que els qualificava com a tals. Ploraven i imploraven poder atendre els ferits. Queien a terra a causa de l’agressivitat dels soldats, però es tornaven a aixecar. Els apartaven de males maneres dels moribunds però ells s’hi tornaven a atansar. Tot això, enmig del foc creuat entre uns i altres, jugant-se la vida. En veure aquelles imatges vaig tenir la trista sensació que la deshumanització de la nostra espècie pot arribar a límits insospitats. Però, també, que la valentia i l’heroisme no tenen límits, malgrat la crueltat i la perillositat de la situació.

Tenim el cor glaçat. La distància del conflicte i l’habitualitat de les imatges fan que, moltes vegades, l’ànima ni s’immuti. Però hi ha ocasions en què el cor se’t regira quan l’impacte és tan brutal. Però només és un moment. Un instant. Després torna al glaç. Per això ho volia escriure. Per si podia mantenir el cor bategant.