Opinió

Tribuna

Estat de setge

“Ara per ara, l’últim que ens pot passar és que facin cas a en Jiménez Losantos i ens bombardegin. Encara ens farien un favor...

Diuen els polítics nacionalistes espanyols que Espanya és un “estat de dret” i que els independentistes catalans volem violentar-lo, trencar-lo, estripar-lo...; en resum, fer-lo xixines. Com a resposta a aquesta “acció violenta” que consisteix a votar, fer servir el color groc com a símbol reivindicatiu, manifestar-se sense deixar ni un paper a terra i debatre al Parlament de Catalunya, ells, els nacionalistes espanyols, responen amb la imposició d’un autèntic “estat de setge”. La pràctica consisteix en el control total de la Generalitat, de les forces d’ordre públic d’obediència catalana i del territori. De manual. I és clar, com que sortir per la televisió dient que has anul·lat l’autonomia d’una “regió” hauria quedat antiestètic als ulls fins i tot d’aquesta Europa controlada per buròcrates i financers, es van inventar el 155. Literalment. Si no us ho acabeu de creure, agafeu la Constitució –la teniu a la lleixa de casa al costat de la Bíblia, segur– i llegiu-ne el contingut, i veureu com M. Rajoy and friends han fet el que els ha passat per la barretina amb la necessària aquiescència del Tribunal Constitucional (que per això els membres tiren o cap al PP o cap al PSOE, com manen els cànons de la separació de poders).

Mantenir el 155 per sempre no semblava viable, perquè hi ha més de dos milions de ciutadans i una majoria absoluta al Parlament que no hi combreguen i no callen. Aleshores, l’Estat va proposar unes eleccions “per tornar Catalunya a la normalitat”. Van pensar que la febrada se’ns passaria engarjolant o forçant l’exili de quasi tot el govern i aplicant una política de represàlia general, en què caben des de rapers fins a gent que es posa un nas de pallasso. Un disbarat. Creien que, de cop, ens convertiríem tots en xaiets; tornaria el peix al cove (ara ens donarien directament morralla, però), el victimisme i el ploramiquisme, i que, a més a més, el front borbònic guanyaria les eleccions i M. Rajoy podria emular Zapatero i sortir a l’exterior del Palau al costat del seu president/a i saludar els catalans tot dient: “Nois! Tot en ordre. Visca Espanya!”

Ai las, la democràcia va tornar a evidenciar que el nostre constipat és perpetu i l’independentisme va tornar a tenir la majoria absoluta. Sí, Ciutadans va guanyar els comicis, perquè a vegades som burros. Els vam posar en safata de plata la justificació per abonar el fals relat del país dividit. Relat que no existiria si s’hagués repetit la fórmula de Junts pel Sí. Què hi farem...

L’Estat va impedir la designació de tres presidents (Puigdemont, Sánchez i Turull) i va creure que l’esgotament i les discrepàncies entre ERC, Junts per Catalunya i la CUP farien implosionar l’independentisme, però aquest, finalment, va posar seny i va trobar en Quim Torra un candidat de “consens”. Investit president de tots els catalans (tant dels que el volen com dels que no), la ràbia els ha consumit i, com van fer amb Roger Torrent, han carregat a tort i a dret contra Torra, superant tots els límits que la decència permet, i demostrant que la societat espanyola i sobretot el periodisme madrileny estan podrits. El problema no és Torra. No és el qui sinó el què allò que els crema.

I ara que ja tenim govern, el critiquen perquè no és paritari (aquí heu fallat), i perquè hi ha consellers que ho són però no poden exercir-ne perquè els tenen en presó preventiva o estan a l’exili, cosa que no els anul·la els drets polítics...

I al final, com que no els agrada ben bé res, tiren pel dret, allarguen el 155, que cessava amb la designació del president de la Generalitat, es passen la seva estimada Constitució i l’Estatut del ribot per l’arc de Sant Martí i reobren el conflicte, en ple èxtasi d’Albert Rivera, que crea una plataforma civil “per recuperar l’orgull de sentir-se espanyol” i de la qual només podrà formar part “qui estimi el país [el seu]; qui tingui talent [sona a eugenèsia], i sigui generós [que faci donacions al partit, vaja]”.

Mentrestant, el PSOE vol reformar el Codi Penal perquè et puguin empresonar per les teves idees si no són constitucionals, tot i defensar-les democràticament; el PNB aprovarà los presupuestos (algun dia s’haurà d’analitzar la influència d’ETA en la política); els comuns s’escandalitzen estarrufats al sofà, i els catalans ja no sabrem l’evolució del nostre PIB en temps real perquè com que les multinacionals venen a Catalunya i l’argument de la por ja no cola, l’Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal (AIReF) creu que ja no ens cal la informació. Per cert, Montoro nomena el president de l’AIReF.

Ara per ara, l’últim que ens pot passar és que facin cas a Losantos i ens bombardegin. Encara ens farien un favor. Els setges no poden ser per sempre. Es perden o es guanyen. 1714, 1939... i anar-hi anant. El present, però, per bé o per mal, l’escrivim nosaltres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.