Un llaç blau

En aquesta relació hi ha poesia. Des d’abans del primer dia ja t’imaginava amb un quimono negre saltant al teu llit. O potser no. Potser realment t’has abillat en alguna vida paral·lela, la del petit comitè, amb un pijama oriental que em fa volar cap a conceptes massa tàntrics per fer-los públics. A l’era dels llaços grocs que encenen la parla i esfondren cadenes, tu em vas regalar un llaç blau: “Se’l deu haver deixat una nena. He pensat que havia de ser per tu.” M’has fet tornar al blau. He arribat a veure dracs blaus dins dels teus ulls verds de gat. Sense drogues. Ara com ara, ets el millor kame hame de la meva vida. La teva energia és el nostre poder. Sense fer mà de cap estratègia gastada, ens hem seduït fins al moll de l’os gaudint del gerundi, com fan a Orient. Sospiro quan t’escampo el perfum pels llençols. L’enamorament és una puta descàrrega elèctrica. Somnio que t’arrenco els tirants d’una queixalada. Cor inquiet, amb tu no m’adormiré mai. No fa falta que et busqui. Et noto. Hi ets. Hi ets i em pregunto com t’ho fas per vampiritzar-me la mirada. Maleïts espirals. Ets una lliçó d’amor. Una font d’estímuls. I si qui em fa parlar són les diòptries de l’enamorament, em nego a entrar a cap òptica i enllestir la funció. L’elegància passa pel respecte i el fetitxisme esclata quan m’agafes un turmell a dins d’un taxi. T’he mirat amb els ulls de dins, i hi he vist muntanyes i fondàries exquisides. Ensenya’t al món! La neu sempre lliscarà sota els teus peus. En pots estar tan segur com de l’emoció que inspira aquest amor escrit. “Un dia em quedaré”, dius des de l’ampit de la porta. Vigila que no t’hagi raptat jo abans. Ets pur instint.