Ombres de Primavera
Bergman davant del nazisme
Després d’haver-me referit en aquestes ombres primaverals a Temps salvatge, l’obra de Josep Maria Miró, i a les reflexions sobre Hanna Arendt que Fina Birulés va exposar al Museu d’Història dels Jueus de Girona, reprenc la idea de desenvolupar-hi idees tot just esbossades o elidides en les meves cròniques del recent festival de Canes. Bergmaniana com sóc, un matí vaig trobar temps per veure-hi, al marge de la secció oficial a concurs, un documental a propòsit d’Ingmar Bergman que, realitzat per la sueca Jane Magusson, s’estructura a l’entorn d’un any, el 1957, fonamental en la vida i obra del cineasta: en un estat constant d’ansietat, somatitzat amb un dolor d’estómac insuportable, va dirigir cinc muntatges teatrals, va estrenar El setè segell i va realitzar Maduixes salvatges.
En el centenari del naixement del director, que es complirà el 14 de juliol vinent, es va projectar a Canes un altre documental que, concebut per Margarethe Von Trotta amb el títol A la recerca d’Ingmar Bergman, s’interroga sobre l’herència del mestre. No el vaig poder veure, però m’han dit que és més amable en relació amb Bergman que el documental de Maguson: Un any, una vida, que, certament, no és cap hagiografia. Tot i reconèixer l’immens valor de l’obra del cineasta, que també va ser sempre un home de teatre, el discurs que s’hi exposa sobre Bergman insisteix que va ser un “mentider” (cosa que, de fet, ell mateix reconeix al seu llibre de memòries Llinterna màgica) que va amagar, transfigurar o suavitzar certs aspectes de la seva vida. En canvi, hi ha la idea que els seus films contenen un autoretrat implacable: l’artista que no va tenir cura dels seus films, l’amant infidel, etcètera. Llegint Llinterna màgica, vaig pensar que Bergman tampoc no va ser gaire condescendent amb ell mateix. Maguson creu que sí i només aportaré un exemple especialment significatiu: afirma que Bergman relativitza a les memòries la seva fascinació per Hitler, arran d’una estada a Alemanya l’any 1934 en un intercanvi, i el fet que, mantenint-se favorable a Alemanya durant tota la II Guerra Mundial, va resistir-se un temps a creure les revelacions sobre els camps d’extermini. Tanmateix, rellegint Llinterna màgica, Bergman ho explica pràcticament tot, la qual cosa no vol dir que no faci mal saber-ho. I, a més, m’he adonat d’una justificació inquietant: creu que va ser un innocent que, enlluernat per la brillantor del culte a l’heroisme, no va veure l’obscuritat. Quina mena d’innocència és aquesta?