Sigui amb alegria o amb tristesa

Sovint em repeteixo una màxima de Gilles Deleuze: “El sistema ens vol tristos, però hem de trobar l’alegria per combatre’l.” No sé on vaig llegir-ho i no puc assegurar que ho digués o ho escrivís exactament així, però crec que no traeixo la idea del filòsof francès, que també va afirmar que les dues accions màximes de resistència, que sempre ho és en contra d’una forma de mort, són la creació artística i la lluita política, és a dir, el combat humà per la llibertat, la justícia social i la dignitat. M’ho repeteixo perquè encoratja en aquests temps tan incerts com plens d’ombres. Recentment, però, m’ha colpit un aforisme que pot semblar que expressa una idea, o potser una actitud, justament contrària, tot i que tampoc afirmaria que ho sigui del tot: “On n’est jamais suffisamment triste pour que le monde soit meilleur.” Mai, doncs, estem prou tristos perquè el món sigui millor.

Qui l’ha dit és Jean-Luc Godard, que ho va fer arribar a través dels seus col·laboradors Fabrice Aragno i Mitra Farahani quan, en nom seu, van recollir la Palma d’Or especial que Cate Blanchett i la resta de membres del jurat van inventar-se per reconèixer que Livre d’image demostra novament que el cineasta suís és únic. Ningú, certament, com Godard, que fa que, com va dir la mateixa Blanchett a la roda de premsa posterior a l’entrega del palmarès, vegis aquesta pel·lícula (i tantes altres seves) i després no puguis deixar de pensar-hi. I sí, mirant les imatges que novament ha manllevat del llegat cinematogràfic, però també dels noticiaris, per pensar-les i dir que pensen sobre el món posant-les en relació a través del muntatge, es pot sentir que Godard, reclòs a la seva casa de Rolle, està trist perquè la humanitat s’autodestrueix havent-hi criminals que existeixen per mercadejar amb les guerres. Però també que, com la resta, no està prou trist per fer que el món sigui millor. El cas és que una no sap si ha de ser amb alegria o amb tristesa, però que no podem renunciar que el món sigui millor perquè no pot ser pitjor.

Tanmateix, com ha escrit l’historiador i crític de cinema Bernard Eisenchitz a propòsit de Livre d’image, també hi ha imatges en les quals hi ha una calma en què s’hi entreveu una certa felicitat, malgrat que ho són d’un territori on ara hi ha un dels més grans inferns: una posta de sol, una barca sobre el mar que brilla, els llocs banals d’un Magreb que juguen per tota l’Aràbia, aquella que tenim darrere els ulls.