El curt i llarg termini

En totes les negociacions s’ha de tenir clar què acordar en el curt i què en el llarg termini. Encara més en les circumstàncies actuals, líquides i canviants, en la definició de Zygmunt Bauman.

Llarg termini. Perquè hi pugui haver un encaix de Catalunya i Espanya és necessari que no suposi un xoc de nacionalismes, sinó una situació d’acord del gran, Espanya, per fer-lo compatible amb el petit, Catalunya, amb una idea àmplia d’Espanya en què els catalans hi càpiguen i també la resta de territoris i ciutadans espanyols. No és fàcil, per dues raons. La primera: perquè si Espanya vol controlar, com ho fa ara, més enllà del que és habitual per a un estat federal amb els territoris federats, Catalunya no hi estarà d’acord. La segona: perquè si aquest model s’ha d’estendre a totes les regions serà difícil de pactar, tots voldran el mateix que Catalunya, quan això no és necessari ni convenient. El sentiment de nació no és igual a Catalunya que a la Rioja.

S’ha de distingir entre la voluntat de tenir més llibertat administrativa o més finançament públic i voler-se governar. El mimetisme en els estatuts d’autonomia ni convé a l’Estat ni resulta pràctic. La dificultat per a l’acord en aquest pla resideix en el fet que només Catalunya i el País Basc, i Galícia, són regions autònomes o nacions que se senten com a tals i volen governar-se autònomament, però quaranta anys d’història fa que ningú vulgui ser menys. El “jo també” no ajuda a la solució.

El passat no convida a l’optimisme perquè el nacionalisme espanyol ha estat tradicionalment més exclusiu que inclusiu. Una història de confrontació entre l’Estat i els seus territoris, que s’ha saldat amb guerres a la llarga perdudes i, per tant, en la reducció de la força política i econòmica d’Espanya des de fa segles. El primer gran conflicte va ser el 1648-1658 amb França i els Països Baixos, i l’últim, el 1898, la guerra amb els EUA per Cuba i les Filipines.

Curt termini. És l’única solució, la independència? A l’Europa això avui no és fàcil. La UE necessita estabilitat en raó a la posició de l’administració Trump, America first, que l’obliga a ser més autònoma, i això necessita cohesió interna. Cohesió fràgil pel Brexit, els interessos d’Alemanya amb Rússia, el nacionalisme creixent a Àustria, Hongria i Polònia, la inestabilitat d’Itàlia... Catalunya suposa un nou problema que la UE intentarà ajornar, ja en té d’altres.

Tot això es produeix en un entorn de divisió de la societat catalana entre els partidaris i oposats a la independència. Els que creuen en la independència i la defensen han de ser curosos a evitar el trencament entre aquests dos grups. No afavoriria a ningú i reduiria el suport a la independència. Els partits més radicals en la defensa de la unitat d’Espanya ho saben i ho plantegen com un dany inevitable de l’independentisme, però favorable als seus interessos, ho prova la seva política que reforça, que no minora, aquesta potencial ruptura. La conseqüència és que cal calma, paciència, temps, diplomàcia i intel·ligència. Petites passes per fer un gran camí.

La moció de censura al Governes presenta ara com a conseqüència de la condemna del PP per corrupció. Té això una dosi considerable d’hipocresia. Algú no ho sabia i pot al·legar sorpresa? Els interessos del PSOE i C’s són contradictoris. Els primers volen governar per un període de temps curt, un any? per presentar-se en millors condicions a les eleccions generals. C’s vol eleccions immediates convençut de què aquesta seria la situació més favorable per ells.

Això Ha OBligat EL PSOE a trobar un suport parlamentari amb Podem, que ha estat fàcil, però també amb els nacionalistes catalans i bascos, no ho ha estat tant. Només el PNB ha condicionat clarament el seu recolzament polític al nou govern. La moció obligarà a pactes entre el PDCAT, ERC el PNB i el PSOE. És possible que això contribueixi a distendre la política espanyola i catalana, però el resultat és incert. Tot ha estat massa sobtat i els que hauran de col·laborar no han definit encara com. L’avantatge d’aquesta nova situació és que la política podria tornar a ser l’eina fonamental per resoldre els conflictes econòmics i socials de la nostra societat.

Teòricament el PSOE podria pilotar un canvi profund de política amb entesa i negociació. Ho farà o tem massa la desqualificació de la dreta? Els partits independentistes catalans s’han d’esperar, ara no són companys polítics desitjats. N’han de ser conscients. El conflicte Catalunya-Espanya serà llarg, hi haurà espai i temps per a canvis de mútua valoració i entesa.