L’art de cuidar l’art

El patrimoni artístic és una matèria sensible i fràgil. No sempre som prou conscients que és la principal (l’única?) herència que hem rebut dels nostres avantpassats i, fonamental, que ens pertany a tots. Tots, per tant, l’hem de defensar amb dents i ungles. Tenim una responsabilitat amb aquests bens custodis dels signes culturals. El pas del temps (inevitable) i la desídia (evitable) són els dos enemics de la seva preservació. Per desafiar-los tenim uns especialistes que afronten la seva tasca apassionadament: els conservadors restauradors. Són un col·lectiu que fa temps que denuncia les “condicions insuportables” en què han de fer la seva feina, si és que poden arribar-la a fer, i d’aquí que molts es plantegin emigrar o directament llançar la tovallola. Una precarietat que ara ha agafat forma de manifest, impulsat a escala estatal i amb forta implicació de veus catalanes. En aquest text que la setmana passada van llegir públicament, els conservadors restauradors s’adrecen en primer lloc a la societat, és a dir, a tots nosaltres, els propietaris d’aquest llegat. Ens demanen que els reconeguem i que siguem exigents amb els governants per frenar les males pràctiques que ells afavoreixen tot promocionant professionals poc qualificats que, en llenguatge popular, venen duros a quatre pessetes. El barat sempre surt car, més d’hora que tard. I l’art maltractat no té una segona oportunitat: quan es perd, es perd per sempre.