Raimon

Ha sor­tit l’àlbum que conté els mate­ri­als de l’últim reci­tal. La síntesi final, al Palau de la Música, de tota una tra­jectòria que es tanca en ple­ni­tud. Rai­mon va expli­car que aca­bava el reci­tal de la mateixa manera que havia començat amb la cara Al Vent i un cant al vent. Molts de la nos­tra gene­ració hem com­ple­tat amb Rai­mon també la nos­tra tra­jectòria vital, intel·lec­tual i política. La madu­resa ens per­met mirar enrere sense dei­xar mai de pen­sar el futur. L’àlbum, amb dos CD i DVD, té en aquest sen­tit un valor docu­men­tal i tes­ti­mo­nial i amb la mateixa foto­gra­fia del pri­mer disc ens aporta una alta capa­ci­tat d’evo­cació, sense nostàlgia.

Rai­mon, poc amb la gui­tarra dels ini­cis, i més amb les noves músiques que ha anat incor­po­rant, va des­gra­nant una tria que com­bina i alterna el vell i el nou, les arrels més remo­tes i la fina iro­nia més recent. Amb les cons­tants de l’amor, dels poe­tes (Espriu més, però també Ausiàs Marc i més), del com­bat i la lluita, de València i Xàtiva, dels amics d’aquí, d’allà i del món. Retro­bem la pluja, ara que ha tor­nat a ploure com les pri­ma­ve­res d’abans, les mans, el temps que roda, el País Basc amb tots els seus colors, Madrid i la lli­ber­tat intuïda, les veles i els vents, els desigs, les emo­ci­ons, el país d’Itàlia d’Anna­lisa. Però també les con­tra­dic­ci­ons de la soci­e­tat con­tem­porània, les deri­ves auto­ritàries, el fei­xisme des­ple­gat, la guerra que havíem per­dut tots, els diri­gents de la lluita en la clan­des­ti­ni­tat. Des­fila davant nos­tre una llen­gua que té tots els accents i la riquesa pro­funda dels mots que s’esca­pen i es per­den i que hem de retro­bar i recu­pe­rar per sal­var-los i ser­var-los i sal­var-nos.

Amb Rai­mon hem vist la por i la fam i “homes plens de raó tan­cats a la presó”, com ara. Però s’ha d’enten­dre Rai­mon i s’ha de viure si es vol cons­truir un futur només pos­si­ble si no dila­pi­dem el pas­sat que expli­quen totes aques­tes cançons.