Morbo, mentides i molts clics

Per si la setmana no venia prou carregada amb la mudança a la Moncloa, el govern de Quim Torra, la mort del 155, la retirada de Rajoy o les ministres de Pedro Sánchez, dijous vam esgotar la quota setmanal d’impactes mediàtics amb les imatges furtives de la presó d’Estremera, preses en mode càmera oculta per un pinxo –diuen que intern– a major glòria de la seva butxaca d’emprenedor. El tema del curtmetratge era, aparentment, la reclusió d’Oriol Junqueras, Raül Romeva i Joaquim Forn, tres membres del govern de Carles Puigdemont i alhora peces de caça major de l’Estat espanyol entre reixes arran del referèndum de l’1 d’octubre. Però no. En realitat, el tema era la violació dels seus drets, una més, impune com les altres, inassequible a la seva voluntat, aliena al dolor que causa als seus familiars, còmplice de la venjança cruel, indecent i injusta que la justícia espanyola està perpetrant amb uns polítics honestos perquè van gosar posar urnes i preguntar als ciutadans.

Qualsevol periodista que hagués tingut aquestes imatges hauria tingut la necessitat professional de publicar-les. És crua, però és la realitat; doncs que la gent ho vegi! Vell debat el de l’autocensura! Periodísticament, immaculat. Editorialment, segons els casos. Però socialment, humanament i fins i tot políticament, aquests mitjans van acceptar el joc pervers del jutge Llarena –la vexació de l’empresonament– i el bussines del pinxo anònim. Van decidir embrutar-se les mans exhibint, sense l’autorització dels interessats o de les seves famílies, unes imatges robades, obtingudes il·legalment, sabent que amb la seva difusió estaven contribuint a violar el dret a la seva intimitat i a la seva imatge, sabent que això causaria un dany moral a sumar al que ja porten acumulat les dones i els fills dels presos. Tan se val, ja no els deu venir d’aquí, oi? I tot plegat pel morbo de veure pel forat del pany gent rellevant tancada a la presó i, per descomptat, per un munt de clics. Quin botí tan pírric,