Les paraules de Borrell

Fa pocs dies, el nou minis­tre d’Exte­ri­ors, Josep Bor­rell, vati­ci­nava que Cata­lu­nya es tro­bava “a prop d’un enfron­ta­ment civil”. Si bé tot seguit va mati­sar que un “enfron­ta­ment” no era el mateix que una “guerra”, és evi­dent que les seves parau­les pre­te­nen tras­lla­dar la imatge d’una soci­e­tat que és incapaç de ges­ti­o­nar de forma cor­recta les seves diferències i amenaça dur-les fins al límit. És prou cone­gut que Bor­rell no des­taca pre­ci­sa­ment per la seva mode­ració. Per donar-ne exem­ple, només cal recor­dar la seva inter­venció en la dar­rera cam­pa­nya elec­to­ral, quan va qua­li­fi­car la soci­e­tat cata­lana com a “ferida” pel sen­zill fet que un per­cen­tatge que ell mateix situ­ava “en el 40 i tant per cent” estava con­vençuda “amb raó o sense, que li ani­ria millor fora d’Espa­nya”. Es fa difícil ima­gi­nar que qual­se­vol per­sona (tin­gui la ide­o­lo­gia que tin­gui) pugui qua­li­fi­car la seva soci­e­tat com a malalta pel sen­zill fet de no com­par­tir el seu pro­jecte de país. Qui escriu aques­tes línies ha estat anys i panys con­vi­vint en un país situat en l’auto­no­misme i mai no se li hau­ria acu­dit qua­li­fi­car que la majo­ria de la gent estava malalta, ni tan sols que estava equi­vo­cada o no tenia raó.

Els polítics hau­rien de con­tri­buir a nor­ma­lit­zar els debats ideològics; i, en tot cas, a cer­car els ins­tru­ments ido­nis per resol­dre’ls quan han arri­bat a una situ­ació d’enquis­ta­ment. En comp­tes d’ofe­rir-se per “desin­fec­tar” el seu país o vati­ci­nar “un enfron­ta­ment civil”, doncs, esta­ria bé que, ara que té res­pon­sa­bi­li­tats públi­ques, Bor­rell cerqués fórmu­les per apai­va­gar els ànims i cer­car solu­ci­ons. Li pro­poso tres recep­tes que pas­sen per la democràcia i el sen­tit comú: en pri­mer lloc, que cer­qui una solució pel que fa als pre­sos i exi­li­ats; en segon lloc, que doni la paraula a la ciu­ta­da­nia i con­vo­qui un referèndum, tal i com per­met la Cons­ti­tució i com defen­sava el PSC el 2012; i, final­ment, que mesuri les seves parau­les i nor­ma­litzi un debat que hau­ria de ser per­fec­ta­ment assu­mi­ble en un país madur. És així de sen­zill.