Finestres d’oportunitat

De tant en tant a la política es posa de moda una expressió i de sobte te la trobes arreu. Va passar temps enrere amb el terme escenificar. Tot s’havia d’escenificar. Dos grups parlamentaris feien una reunió i, un cop arribats a algun acord, es preguntaven com s’havia d’escenificar; que no volia dir gaire res més que com ho havien d’explicar, o de dur a la pràctica, perquè la resta dels mortals ho entenguéssim. S’havia d’escenificar tot, com si fossin dalt d’un escenari i nosaltres ens ho miréssim des de la platea o des del galliner sense entendre-hi gaire res. Ara està de moda això de les finestres d’oportunitats. Escaldada com està la classe governant d’aquest país (i jo quan parlo d’aquest país sempre parlo del meu) després d’haver-se autoimposat un termini de divuit mesos i d’haver fet un “o referèndum o referèndum”, ara ningú es vol acabar de mullar sobre el full de ruta i tothom parla de les famoses finestres d’oportunitats. En va parlar el president Quim Torra tan bon punt va ser investir i el terme ha fet fortuna. Sembla que en un moment o altre tindrem finestres d’oportunitat que aniran molt bé. Ja hi ha qui ha dit que la moció de censura que ha dut Sánchez al govern espanyol obre “una finestra d’oportunitats” per a Catalunya; hi ha qui ha dit que el judici que hi haurà a la tardor per l’1-O serà “una finestra d’oportunitats” per explicar (per tornar a explicar, vaja) el cas català a Europa, i he sentit algun flamant conseller explicant que caldrà aprofitar “les finestres d’oportunitats” per continuar fent passes endavant. I sentia ahir com, després de la reunió amb el president Quim Torra, els republicans Sergi Sabrià i Anna Caula explicaven ells mateixos que durant la trobada havien defensat “la necessitat de trobar una nova finestra d’oportunitat” per arribar a la independència. I jo em pregunto: i aquest és el nou full de ruta? Esperar les finestres d’oportunitats? I si és així: vindran soles? L’atzar ens les durà? Cauran del cel? Les provocarem? Les estan planificant? Xuten la pilota endavant? L’expressió, no els ho negaré pas, és molt bonica; potser tant com inconcreta.