Falten grans empreses

A Catalunya no hi ha grans empreses propietat de catalans. El que tenim és un eixam de petites i mitjanes empreses i algunes grans empreses que són de multinacionals estrangeres, com la Seat, o propietat de l’Estat, com la Renfe, o societats privades espanyoles com el Santander i el BBVA.

Les dues grans empreses catalanes són CaixaBank i el Banc Sabadell, tot i que gràcies al president Rajoy tenen ara la seu social a València i Alacant, respectivament. No deixa de ser grotesc el canvi, tot i que els serveis centrals es mantenen i es mantindran sempre, així com el domicili fiscal, perquè les inversions fetes són massa grans i el trasllat del personal crearia molts problemes. La Caixa no pot oblidar la seva catalanitat, subratllada des del moment en què va néixer, i el Sabadell no pot traslladar la ciutat del Vallès al País Valencià. Per cert, que vaig llegir que hi havia entrat com a accionista el Fons de Pensions noruec, un dels més grans i més seriosos del món. La seva entrada pot voler dir dues coses: que compta amb una recuperació del valor de l’acció, afectada per un afer britànic i un de procedent d’una caixa absorbida; però també podria ser –s’han revifat els rumors– per una possible absorció per un banc més gran, i el fons noruec pren posicions per aprofitar el canvi que faria el banc absorbent, que és sempre superior a la cotització en borsa. Espero que no i que el rumor no es confirmi.

El decret del 6 d’octubre del 2017 –fixin-se en la data, si us plau– va donar les màximes facilitats a les empreses per canviar el seu domicili social. A més, l’administració central i alguns burgesos catalans van retirar milers de milions d’euros del bancs catalans, corresponents a comptes públics i privats. Els milers de milions d’euros van ser retornats tan aviat com es va fer el canvi de la seu social. El decret justifica el canvi com “una norma manifiestamente dinamizadora de la actividad empresarial”. O sigui, que València i Alacant són dues ciutats manifestament més dinamitzadores que Barcelona i Sabadell. Aquest decret fa pensar que estem o estàvem en la Turquia d’Erdogan o en la Rússia de Putin. Una vergonya, en una paraula.

L’economia d’un estat independent, integrat a la Unió Europea, i del gruix de l’economia catalana hauria de tenir dues, tres o quatre grans empreses, per anar bé. Darrerament, he vist a TV3 alguns episodis d’Origen Catalunya, en què es tractava de tòfones, cava, seitó de l’Escala i oli de Siurana. Podrien haver triat productes més avorrits però que competeixen positivament amb altres de fàbriques estrangeres i que facturen milions d’euros, molt per sobre dels milers d’euros de les tòfones i companyia –cava i vi al marge.

Les grans empreses catalanes donarien més vida a la borsa, atraurien inversions de fora de Catalunya i d’Espanya, tindrien una visió econòmica molt aproximada de la conjuntura, serien una ambaixada catalana, com ho era Nokia de Finlàndia, crearien uns quants milers de llocs de treball, incrementarien la innovació tecnològica i, si l’empresa estava en bones mans, tindrien un poder polític que donaria un pes a Catalunya que encara no tenim i que ens fa molta falta. Però la nostra burgesia en té prou amb el seu capital, no té altres ambicions que viure bé, potser surten a manifestar-se l’11 de setembre, però també potser passen els seus estalvis a una oficina de CaixaBank o Sabadell, fora de Catalunya. Una part de la burgesia catalana passarà una temporada al purgatori.