Europa contra Europa

La Unió Euro­pea afronta, amb la cimera d’ahir de 16 dels seus mem­bres i l’ofi­cial del Con­sell Euro­peu dels 28 caps d’estats o de govern de la set­mana vinent, un tri­ple repte. Neces­sita pac­tar una sèrie de mesu­res comu­nes per tal de ges­ti­o­nar i dis­mi­nuir el flux de migrants i refu­gi­ats que arri­ben per la Medi­terrània arris­cant la vida. Vol­dria fer-ho amb uns pro­to­cols d’actu­ació que no vul­ne­res­sin les con­ven­ci­ons de drets humans i refu­gi­ats de l’ONU, de sal­va­ment marítim i de pro­tecció dels menors, cosa que sem­bla difícil. I, en ter­cer lloc, pretén evi­tar no acon­se­guir cap acord i que els països de l’ano­me­nat Grup de Vise­grad –Polònia, Hon­gria, la República Txeca i Eslovàquia–, a més d’altres com ara Àustria, que al juliol assu­mirà la pre­sidència del Con­sell, es des­vin­cu­lin encara més de les polítiques comu­nes d’immi­gració i asil. I tant si s’arriba a cap acord com si no, l’extrema dreta, amb Itàlia al cap­da­vant, que ja governa o con­di­ci­ona els governs d’una dot­zena d’estats, podria sor­tir enfor­tida i debi­li­tar, encara més, moral­ment i política­ment el pro­jecte euro­peu.

Revi­sar o no els ano­me­nats acords de Dublín sobre asil, que esta­blei­xen que és el pri­mer estat que tre­pitja el deman­dant de pro­tecció el que ha de tra­mi­tar l’expe­di­ent i fer-se’n càrrec, és sobre la taula des de l’arri­bada de més d’un milió de refu­gi­ats via Tur­quia que van aca­bar majo­ritària­ment a Ale­ma­nya. En aque­lla crisi, va resul­tar impos­si­ble apli­car aquest prin­cipi, cosa que va ser apro­fi­tat per la ultra­dre­tana Alter­na­tiva per Ale­ma­nya i que ara fa que els socis bava­re­sos d’Angela Merkel posin les coses difícils a la can­ce­llera. I les quo­tes de repar­ti­ment i soli­da­ri­tat pac­ta­des lla­vors van fra­cas­sar pel rebuig de la majo­ria d’estats i la pre­de­ter­mi­nació dels migrants i refu­gi­ats d’ins­tal·lar-se a Ale­ma­nya i altres països on tenien amics o fami­li­ars.

Sobre la taula hi ha la pro­posta anun­ci­ada pel pre­si­dent del Con­sell, Donald Tusk, de crear zones d’arri­bada, inter­na­ment o con­tenció, per des­triar qui és sus­cep­ti­ble d’asil o pro­tecció inter­na­ci­o­nal i qui hau­ria de ser retor­nat com a immi­grant il·legal. Es pretén que aquests camps s’ubi­quin a estats com ara Albània o Tunísia. D’alguna manera, es vol repro­duir el que va fun­ci­o­nar a mit­ges amb Tur­quia, atu­rant el flux cap a Grècia, fa tres anys. Però difícil­ment seria apli­ca­ble, ja Tur­quia és fron­tera amb Síria i era el camí d’arri­bada a Grècia. Ator­gar aquest rol a Tunísia o Albània resulta impen­sa­ble, perquè aquests no són al mig de la ruta, i s’hau­rien de fer tras­llats mas­sius i des­vi­a­ment dels vai­xells inter­cep­tats, cre­ant-se camps d’inter­na­ment per a dese­nes de milers de per­so­nes, vul­ne­rant-se drets com ara els dels menors i la no sepa­ració de famílies i després exe­cu­tar per la força repa­tri­a­ci­ons mas­si­ves, sovint invi­a­bles, cap a països llu­nyans o cap la caòtica Líbia. I aques­tes repa­tri­a­ci­ons mas­si­ves que demana l’extrema dreta euro­pea vul­ne­ra­rien, sens cap mena de dubte, la legis­lació i els valors de la Unió Euro­pea.