Keep calm
Temps era temps
Fa molts i molts anys, el PSOE defensava el dret a decidir. De fet, fa exactament cent anys, quan el fundador del partit, Pablo Iglesias, va proclamar: “Si Cataluña pide la autonomía o la independencia, no habrá más remedio que dársela.” No es va tractar d’una sortida de to davant el debat autonomista que es va viure aquell any. Alguns anys després, concretament el 1974, el PSOE celebrava el seu darrer congrés a l’exili i afirmava que “la definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado español parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas”. I va arribar la democràcia i el tema va seguir damunt de la taula, com ara en el document que van pactar el PSC, la Federació Socialista Catalana (PSOE) i socialistes independents l’abril del 1977, en què parlaven del “reconeixement del dret d’autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l’Estat espanyol”; o en l’Aberri Eguna de l’any següent, quan el PSE es va manifestar amb una pancarta que reclamava “Autodeterminació en la Constitució”. I va passar més temps i el PSOE va governar i, com acostuma a succeir, es va oblidar d’allò que havia dit i de tot allò que havia aprovat. Però va arribar el procés i en el programa electoral del 2012, el PSC es va comprometre a “promoure les reformes necessàries perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum acordat”. El PSC també se’n va oblidar, però com que la gent seguia pressionant, Miquel Iceta i la ponència del congrés del PSC, fa dos anys, van tornar a prometre que “en cas que la ciutadania decidís rebutjar el pacte assolit pels seus representants, llavors sí, els socialistes catalans proposaríem al conjunt dels espanyols altres instruments democràtics que establissin les condicions per, si fos necessari, verificar el suport ciutadà a una eventual secessió”. Temps era temps, doncs, que el PSOE defensaven, sobre el paper, el dret a decidir.