Ter-Brugent

Ja se sap que la Santa Mare Església fragmenta (és un dir) la geografia territorial de forma diferent de tothom. Una de les divisions és la diòcesi, circumscripció eclesiàstica amb plena personalitat pròpia, que presideix un bisbe. I la diòcesi és encara dividida en arxiprestats, que són una agrupació de parròquies dirigida per un dels sacerdots que hi pertany i hi treballa, anomenat arxipreste. Com a parroquià, un servidor pertany a l’arxiprestat Ter-Brugent, que agrupa les parròquies des de Sant Feliu de Pallerols fins a Bescanó, i abasta part de tres comarques: la Garrotxa, la Selva i el Gironès. I aquesta seria una evident mostra de la peculiar i particular divisió eclesiàstica del territori, com n’hi ha d’altres al Ripollès i al Maresme.

Fa uns dies, en un sopar, ens vam trobar els consellers parroquials de l’arxiprestat Ter-Brugent (érem cinquanta comensals i comensales) i vet aquí que, enmig de la cordialitat i bon rotllo que solen presidir les nostres trobades, es tornà a plantejar el gran tema actual i greu de la manca de capellans, una manca que va en augment de forma molt accelerada. A la nostra diòcesi gironina, com pertot arreu, es busca suplir el capellà per laics voluntaris, en tot allò que sigui possible (que és molt, diuen). Aquest dia al sopar sortí aquest tema recurrent, i que en l’arxiprestat Ter-Brugent el problema es concreta en el fet que dos mossens i dos diaques hauran de portar set parròquies, un important santuari i unes quantes entitats locals menors. Dos mossens que ja passen força dels setanta anys, i als qui les forces (com a tothom) els van flaquejant; tot i que en el nostre cas, diuen, som encara un dels arxiprestats amb més presència de capellans actius. Cada any se’n moren uns quants i se n’ordenen un o dos com a màxim, de manera que seguint aquesta línia d’aquí a ben poc ja no ens quedaran mossens, però (deixin-m’ho dir, perquè és així), en la mateixa línia, d’aquí a ben poc també s’haurà acabat la gent que va a missa. Es busquen solucions, es busquen laics voluntaris que es comprometin en la marxa de la parròquia, però aquest dia del sopar vaig constatar ben constatat que si la solució consistia a posar-nos-hi els que érem allà parlant i conscienciant-nos del problema, malament rai. Perquè la gran majoria teníem la mateixa edat, o més, que els mossens que demanen substituts. I és que si no hi ha joves, no farem res. És a dir, que si la Santa Mare no es posa pas urgentment a modificar coses que fins fa poc semblaven intocables, tenim mala peça al teler: s’acaba la cera i els últims blens s’estan recremant.