Pecat mortal

L’altre dia evocava aquí els poblats de barraques que hi havia hagut al Camp de la Bota i Mina Pekín entre els anys cinquanta i vuitanta. Els parlava d’un escolapi, professor meu al col·legi de Santa Anna de Mataró, que hi havia anat a viure per fer-hi admirables feines educatives, assistencials i pastorals. Dubtava si es deia Maduell o Madurell. L’endemà em vaig trobar l’amic d’escola Guadayol i em va aclarir el dubte: Maduell. Antoni Maduell. Va morir fa uns quatre anys. Em va dir que un dia un inquilí de les barraques li havia obert el cap amb una bombona i per poc no el mata.

M’he informat. La idea d’establir un centre educatiu entre les barraques poblades per immigrants del sud d’Espanya va partir de l’escolapi Salvador Salitjes Formiga ja als anys quaranta. El pare Salitjes! Va ser rector del meu col·legi quan jo n’era client: gras que petava i amb veu de tro es feia besar la mà per tothom i semblava que hagués de matar les tardes sucant melindros a la xocolata desfeta a les cases de viudes ben situades, segons la imatge que dels capellans de la seva fesomia sempre han ofert les caricatures anticlericals. Un temps, va ser rector de Mina Pekín el pare Josep Liñán. També ho va ser del meu col·legi. Afable, humà i humanista, era l’altra cara del pare Salitjes. Només en aparença: l’un i l’altre creien que la feina educativa que tenien encomanada no s’havia de limitar als nens de classe mitjana d’una escola situada al centre de Mataró i qui diu Mataró diu Balaguer o Moià. No podem donar mai per bo el primer titular: cinquanta o seixanta anys més tard he descobert un altre Salitjes Formiga.

La comunitat escolàpia de Mina Pekín vivia en una barraca. Van aconseguir la cessió del castell que al segle XIX s’havia aixecat a la platja per reprimir el moviment obrer del Poblenou. El van convertir en escola. S’hi feien classes, també per a adults, i obres de teatre, s’hi creaven equips de futbol, s’hi cantava i s’hi projectaven excursions. Els escolapis sempre han estat cantors i caminadors. La barraca escolàpia va ser l’última a ser enderrocada quan la reforma olímpica va fer desaparèixer el campament. El pare Maduell s’hi va mantenir fins a l’últim dia. Havia numerat el domicili precari: Diagonal, 1. La Diagonal que porta a Pedralbes neix en aquell punt.

Un dia em vaig anar a confessar d’un pecat que valorava mortal. El meu confessor habitual, triat perquè era vell i sord i s’adormia, no hi era i em va tocar fer-ho amb el pare Jaume Bayó, un jovenàs tingut per una eminència. Després d’escoltar-me em va dir: “Au, no et preocupis tant pels pecats.” Vaig quedar parat: no me n’havia de preocupar tant? Si tothom em deia el contrari... És clar: coneixent la vergonya deliberada de Mina Pekín qualsevol pecat era venial o no era pecat.