L’ombra dels Jocs

Ara que ja s’han acabat els Jocs Mediterranis ha de començar el període de reflexió. No tant per nosaltres, que hem vist com la Tarragona que s’havia de vendre al món com la seu dels jocs de la pau i del diàleg, mitjançant el llenguatge universal de l’esport, ha acabat sent gairebé la riota. No cal fer un repàs de tots els sapastres, des de la cerimònia inaugural (polititzada, militaritzada i amb les graderies del Nou Estadi buides) fins a una pista de bàsquet 3x3 que s’ensorra perquè no s’han pogut fer proves de test. És cert que com que els Jocs van començar tan malament, després qualsevol errada s’ha acabat magnificant, i el nom de Tarragona, que per una vegada tenia l’oportunitat de fer-se sentir arreu, ha acabat assenyalat amb el dit de la vergonya. No direm que tot s’ha fet malament i que tot és atribuïble a la ineficàcia i la inoperància dels organitzadors. Però massa coses sí. Els organitzadors, l’Ajuntament de Tarragona, que ja no va ser capaç de tenir-ho tot a punt quan tocava –fa un any– i que després ha hagut de vendre l’ànima al govern del PP per poder fer-los realitat amb un any de retard, han de fer una cura d’humilitat i d’autocrítica. No pot ser que mentre dia rere dia s’anava engreixant la llista de problemes organitzatius, l’alcalde Ballesteros i el seu equip miressin al cel i diguessin que bons que som, som els millors. Només per una simple raó ens hem d’asseure al racó de pensar: com és que no hem estat capaços d’omplir les cerimònies d’inauguració ni de cloenda dels Jocs, ni amb les entrades regalades, ni amb el desgavell d’entrades repartides a dit a un sector polític determinat? Com és que les entitats de la ciutat i les federacions esportives del país han estat bandejades i tancades amb forrellat? Encara que només sigui per això, alcalde, vagi al racó de pensar. Després ja tindrem temps de parlar dels costos econòmics i de com els pagarem. L’ombra d’aquests Jocs serà allargada.