Eva Serra i Puig

El traspàs el 3 de juliol d’Eva Serra (Barcelona, 1942) ens trasllada a la seva vida i la seva obra. Els que vam compartir amb ella l’aventura gairebé fundacional del Departament d’Història de la Universitat Autònoma de Barcelona vam aprendre a valorar el rigor, l’honestedat, la discreció i el compromís d’una historiadora que s’obria pas per les boires dels segles XVI i XVII. D’ella, i de Núria Sales, va sorgir la revisió a fons del paradigma de la decadència i la reivindicació d’un període ric en matisos i ple de llacunes.

Eva Serra va començar per una anàlisi en profunditat de les relacions entre pagesos i senyors a la Baronia de Sentmenat a l’època moderna (Barcelona, 1988), que havia estat uns anys abans la seva tesi doctoral. Anys després (1991) va coordinar un volum sobre la revolta de 1640, que era una revisió d’alguns dels plantejaments de l’academicisme més reconegut. Eva Serra va saber trobar entre els fets de 1640 i els de la Guerra de Successió tot un entramat de canvis socials i econòmics que es traduïren en un revulsiu del sistema constitucional català preparat per adaptar-se al nou context.

A mesura que madurava el seu coneixement de les fonts estava més i més convençuda dels seus plantejaments. Al costat de la coordinació i edició dels processos de Corts Eva Serra va coordinar dos volums que van donar a conèixer els Llibres de l’ànima de la Generalitat (el cos electoral de la Diputació del General i la seva evolució), i va publicar amb Josep Capdeferro dos volums decisius, i un llibre de divulgació, sobre el Tribunal de Contrafaccions, la prova del nou del sistema constitucional català i les vies per posar límits als oficials del rei.

La fermesa de les seves conviccions i el rigor extrem dels seus treballs compareixen davant la col·lectivitat com un balanç indestriable fet de professionalitat i de compromís nacional i social.