Una esquerda en el glaç

El mar de gel que separava l’Ajuntament de Girona amb els representants de l’Estat a Catalunya sembla que s’ha esquerdat un xic. Això no vol dir que es produeixi un desglaç i les aigües comencin a fluir, però com a mínim s’ha establert un pont de diàleg. Perquè, més enllà de tot el que té a veure amb el procés, és necessari establir una mínima entesa perquè s’afrontin, amb urgència, els grans deutes que té l’Estat amb la ciutat de Girona –i amb la demarcació en general–. Aquesta setmana s’ha produït una primera reunió entre l’alcaldessa, Marta Madrenas, i la nova delegada del govern estatal a Catalunya, la socialista Teresa Cunillera. Segurament els contactes continuaran amb l’acabat de nomenar subdelegat a Girona, Albert Bramon. Amb Enric Millo i Juan Manuel Sánchez-Bustamante al racó de pensar, la partida canvia de jugadors al camp contrari, i intentar veure quines són les seves intencions és obligatori. Sense ingenuïtat, però sense descartar cap via, i menys la del diàleg. D’entrada, Madrenas ja ha fet amb Cunillera allò que a Millo li produïa urticària: parlar de l’1-O i formalitzar la seva queixa per la criminalització de l’independentisme. Millo ni tan sols ho volia escoltar. Cunillera ho ha fet, però deixant clar que els pensaments són “radicalment oposats”. Posicions molt distanciades, evidentment, irreconciliables ara mateix, però com a mínim es poden dir les coses cara a cara. A la pràctica, poc rendiment. Però és que abans no hi havia ni això. Per alguna cosa s’ha de començar. A partir d’aquí s’obre la porta a parlar de projectes, de pressupostos, de greuges d’infraestructures... Perquè abans no existia ni això. El xantatge de l’Estat arribava a aquest punt. Si ets independentista no es parla del desdoblament de l’N-II, ni dels 5 milions de deute per les obres al parc Central que ha hagut d’assumir l’Ajuntament de Girona, ni de l’Arxiu Provincial, ni de la gestió de l’aeroport. No es parlava de res i s’amenaçava de no fer res. A aquest punt havíem arribat. Tampoc s’espera que ara la cosa faci un tomb i en quatre dies tinguem quatre carrils a l’N-II de nord a sud. L’Estat sempre s’ha comportat de la mateixa manera amb la demarcació, governi qui governi. Oblits i incompliments han estat el pa de cada dia. I ara s’hi havia afegit la repressió i la revenja. A veure com Albert Bramon ho desencalla tot plegat.