Poseu-me les ulleres

Que alguna dona del meu poble isqués / al carrer, inquirint: «¿Que qui s'ha mort?» / I que li donen una breu notícia: /«És el fill del forner, que feia versos.» / Més cultament encara: «El nét major / de Nadalet.» Poseu-me les ulleres. Anit es va estrenar a la Sala Micalet de València aquest espectacle sobre la vida i obra i somnis de Vicent Andrés Estellés dirigida pel mallorquí Pep Tosar. L'emoció encara m'envolta després de veure aquesta meravella dalt l'escenari, com una perla, com una obra de bijuteria fina. Fa tres mesos el meu amic Pep em va trucar i em va dir: «Em podries deixar aquella entrevista de sis hores que tens amb el poeta?» Era per Falles de l'any vuitanta. Jo col·laborava per a La Vanguardia i me'n vaig anar a Burjassot a entrevistar Vicent Andrés. Dos dies amunt i avall amb ell recorrent un itinerari sentimental més íntim que públic. Descobrint l'alegria de viure a cada mot que em deia, com una flor impensada en un marge. Els meus ulls i les meves orelles de periodista neòfit van absorbir aquella estada com una esponja. Va ser tan fort l'impacte terrenal que vaig rebre, que no em vaig veure amb cor d'escriure ni una ratlla. No em va donar la gana. Des de llavors no sé si tinc el cap tot ple de grills, com diuen. Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills, i també les butxaques, i si escric és per ells, per aquesta nostàlgia que tinc d'un món verdíssim, de xiquets agafant les móres de l'esbarzer i de nens que seien al pedrís les nits d'estiu i li tiraven quatre pedres a un gos, i l'endemà saltaven la tanca i robaven melons i figues i després se n'anaven a menjar-se-les dins un camp de blat, i menjaven i dormien després, i es tiraven a nedar a la bassa i s'eixugaven al sol, i ballaven de manera grotesca damunt l'herba del marge i eren obscens, i ingenus. Lletres d'agraïment en un petit quadern.