El rival no és a casa

Forcadell arribant a la presó de Mas d’Enric, al Tarragonès, amb un cotxe amb els vidres tintats. Recórrer els darrers metres al costat d’una cadena humana formada per centenars de persones que li volien transmetre solidaritat i escalf. A la tarda, novament una concentració davant el centre penitenciari per denunciar la injustícia que pateixen els nostres presos polítics. Les paraules que em venen al cap en veure aquesta imatge són perseverança, unitat, voluntat, valentia, resistència, inconformisme i, fins i tot, els diria que fe. La mobilització ciutadana no ha perdut la seva essència, no ha fet giragonses, no es desvia del camí ni ha canviat objectius. Una imatge que contrasta amb la que han ofert aquests darrers dies els partits independentistes. Les paraules que em venen al cap no s’ajusten gaire amb les anteriors. Ningú diu que sigui fàcil ajustar els engranatges de les diverses formacions, però tampoc s’hauria de fer tan evident públicament. Arriba un moment en què anar junts ha deixat de ser una prioritat i ja ens conformaríem que els camins acabessin convergint en un mateix punt. És el mínim que es mereix la perseverança, la unitat, la voluntat, la valentia, la resistència, l’inconformisme i la fe que aporta la mobilització ciutadana. Es va fer un cop i vam tenir l’1-O. I una altra cosa per no oblidar: el rival no el tenim a casa. És un Estat espanyol repressor i venjatiu.