Crits al teatre

Potser és un estereotip, però tinc observat per via indirecta, per la via del cine, que els directors de teatre i de pel·lícules criden molt als actors durant els assajos. A Eva al desnudo, pel·lícula sobre el teatre, hi ha moltes vociferacions. Aquella obra tan subtil, tan suau, que tots hem vist de Txékhov, és producte de molts brams previs? Cridava Ingmar Bergman, autor d’El silenci i de tantes pel·lícules pausades, entre elles Crits i murmuris? Ara una jove actriu acusa Lluís Pasqual d’haver-la esbroncada i també vexada durant els preparatius d’El rei Lear, obra que es va representar amb èxit al Teatre Lliure una temporada anterior. Altres actors i actrius s’han afegit a la queixa amb el format d’un manifest. El document ha anat seguit d’un altre que defensa Pasqual. Entre les firmes d’aquest segon veig la de Núria Espert, la protagonista del Lear, i la d’altres actrius i actors “consagrats”. A Cantant sota la pluja, el director de la pel·lícula que representa que es roda és cruel amb l’actriu, una bleda que no sap cantar ni se sap moure, i, en canvi, és respectuós amb el seu partenaire masculí, estrella rutilant. És això el que passa? Passa que els directors s’atreveixen amb els joves inexperts i no tant o no gens amb els que abans s’anomenaven “vaques sagrades”? Qui gosa cridar a Núria Espert, que a més d’exhibir una carrera impressionant té una edat? A El crepuscle dels déus, Eric von Stroheim, que fa d’ell mateix, “dirigeix” la crepuscular Gloria Swanson baixant unes escales, mentre demana silenci a tothom i la tracta com una reina.

La polèmica s’ha enverinat, i ha sortit el retret de l’edat. L’edat de Lluís Pasqual, que segons un amic intel·lectual jove, bo i impacient, “s’acosta als setanta anys! Ho exclama com si parlés de Matusalem. El director del Lliure va néixer el 1951. En té 66 o 67. És més o menys de la meva quinta. Se li reprotxa també la condició d’home. Els homes, si a més acumulem anys, fem molta nosa. Som de la “generació tap”, la que no deixa sobresortir ni les dones ni els joves, o els esbronca i vexa. Entre els muntatges de Lluís Pasqual que m’han donat més satisfaccions recordo sempre Un dels últims vespres de carnaval, de Goldoni. Hi sortien molts actors joves que empesos o no pels crits dels assajos ho feien no bé sinó excel·lentment. Ara són grans i alguns abonen Pasqual.

Segur que es ventilen altres coses que no ens diuen. Al teatre hi ha molta tramoia. Alguns troben a faltar signatures als manifestos a favor i en contra: què significa el mutisme?, no volen comprometre’s?, per què? Que la carrera futura de Pasqual no se’n vegi afectada, si us plau; una altra Fedra, si us plau. Amb aquest desig els dic bon estiu i cedeixo uns dies el “meu” espai a la gran Imma Merino.