L’amistat, avui

Normalment, es fan escrits a la premsa amb la voluntat de marcar una opinió, de posar ordre a les idees, d’intentar captivar l’audiència, de compartir una idea, de fer preguntes esperant que algú segueixi el fil. Habitualment, s’escriu sobre temes del moment i dels grans debats que ens colpeixen diàriament; al capdavall, sol ser la manera d’intentar que algú ens llegeixi.

Per aconseguir trobar algun dels temes i els debats del moment, he proposat a l’Oscar Moreno parlar pel Whatsapp. Li he escrit a les 19.57 i com que a les 20.15 no m’ha respost, li he trucat. Ens coneixem des dels cinc anys: vam estudiar junts a l’escola i després a la universitat. Vam fer història, vull dir la carrera d’història... Hem viscut, com us podeu imaginar, moltes coses plegats i com que amb els amics cal fer bullir l’olla, generar noves idees i crear situacions, li he preguntat si acceptava el repte de fer aquest article. El primer que m’ha dit és “Sitges” quan volia dir “Sí”, coses del corrector. Quan hem aclarit per què m’ha escrit “Sitges”, ens hi hem posat, cap a les 20.45. Li pregunto com ho veu, així en general, i ell em respon que quan algú li pregunta com ho veu, li ve al cap la política. I li (re)pregunto i comença a escriure i a esborrar i finalment assegura “es pot tornar a repetir el setembre i l’octubre... La gent som la benzina, però no tenim el volant”. Seguim, i parlem de la societat, i ell creu que “tot està massa mecanitzat i digitalitzat, que les relacions poden acabar sent impersonals. Hem guanyat comoditat però hem perdut potser humanitat”. Parlem de lectures, tots dos ens hem decantat per llegir assaig, coses al Twitter i mitjans per internet.

Parlem dels museus i com és que solem anar als que són lluny i ens costa visitar els que tenim a casa. L’ansietat del turista, una de les malalties d’aquest segle. És com això de la Ruscalleda, ara: tothom vol reservar per anar-hi, si s’acaba cal anar-hi, cal esborrar-ho de la llista. Vivim en un món competitiu, el principal competidor som nosaltres mateixos i molta gent per ser feliç ho ha d’engegar tot a rodar. Mentre vaig madurant la conversa, no tinc més remei, perquè ara no em respon, penso que alguna cosa devem haver millorat com a societat, i li ho pregunto. Es torna a posar en línia i escriu que la tecnologia, i concloem que és aquest ús i l’abús que en fem el que ens plau i el que ens genera problemes. Em diu que el que més li interessa és viure molts anys i viure’ls bé. La vida és el gran tema de la vida.

Li envio el que he anat passant a net i acabem aquesta conversa pensant el títol de l’article, tenint en compte que seran les paraules més llegides de l’escrit. Valorem si hauria de sortir alguna referència al Whatsapp, ens preguntem si tenim activades les notificacions de so (cap dels dos per evitar el mòbil permamentment). Són les 21.39 i sembla que ja ho tenim, però abans recordem que segurament ens veurem a mitja setmana, perquè amb les persones que ens importen cal tornar-se a veure, i així seguir endavant, escrivint nous capítols de la història.