La pitjor (millor) imatge

El president Carles Puigdemont va atendre ahir desenes de mitjans, bàsicament europeus, i d’agències internacionals durant poc més d’una hora abans de marxar d’Alemanya per tornar a la Casa de la República, a Waterloo, Bèlgica. I ho va fer com una persona sobre la qual ja no pesa cap ordre de recerca internacional i que només té prohibida la tornada a l’Estat espanyol ja que aquí, tot i que l’única sentència ferma que té diu que no ha comès cap delicte de rebel·lió, podria ser detingut per aquesta causa. Una causa, per cert, basada en el retorçament de la llei per part de la fiscalia i el jutge amb el suport d’informes si més no estranys de la Guàrdia Civil. No sé si cal repetir que el Codi Penal determina que la rebel·lió només és possible si hi ha violència, cosa que, òbviament, l’1-O només es va veure de la part policial. I també que la malversació va ser negada pel ja expresident del govern espanyol, Mariano Rajoy, i el seu ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, en seu parlamentària.

En tot cas, la imatge d’ahir, i totes les que es produiran a partir d’ara amb la posada en marxa del Consell de la República, era la imatge menys desitjada per l’aparell repressor de l’Estat espanyol. Puigdemont, Antoni Comín, Lluís Puig i Meritxell Serret des d’una posició i organisme oficial, tindran feina internacionalitzant el procés però cada petita passa que facin serà molt important en clau, també, espanyola i catalana. L’1-O i la República fallida han ensenyat als partits independentistes (o haurien d’haver ensenyat) com no es poden fer les coses. Podem debatre –i s’ha de fer tot i que en tot aquest procés mentre el sobiranisme fa autocrítica, de més o menys intensitat, l’Estat fa pinya i reprimeix– si es va anar amb el lliri a la mà, si es va enganyar la població, si se la va tractar de poc madura, etcètera; però el fet real és que va ser una operació fracassada i que caldrà cercar altres vies. I que en aquest cercar altres vies la clau la tindran els polítics –i els moviments civils– a Catalunya és obvi. Però avançar feina en la internacionalització per quan s’obri una nova porta no serà, en cap cas, sobrer.