El preu dels catalans a Madrid

Si Pedro Sánchez pensava que el vot dels diputats catalans a favor de la moció de censura que el va convertir en president era un xec en blanc, anava molt equivocat. Ho va poder comprovar aquest divendres, en suspendre el seu primer examen al Congrés; ERC, PDeCAT i Units Podem es van abstenir de la votació del marge de dèficit públic per a 2019. Si Sánchez no mou fitxa perdrà votacions molt més importants que aquesta, com la dels pressupostos per l’any que ve, que és el que veritablement li permetria fer el gir polític que proclama pels dos anys que li queden de legislatura.

Potser pensava que amb una escenificació del diàleg n’hi hauria prou, que convocant un parell de reunions bilaterals seria suficient, encara que no es tanquessin acords. Segurament també pensava que els catalans l’acceptàvem com a mal menor i que li faríem costat acríticament per evitar unes eleccions anticipades que podien tornar el PP a La Moncloa, amb un Casado més anticatalà encara que Rajoy i amb el suport –des de fora o des de dintre– de Cs. Però Sánchez no ha assumit que fa molt temps que a Catalunya ha passat l’època del peix al cove, que ja no queda rastre d’aquella fe en els “Apoyaré” i la “lluvia de millones” que prometien de Madrid, que no podrà ser un nou Zapatero perquè ja ens va caure la bena dels ulls.

El dolor i la repressió que han abocat sobre nostre és tan gran que ara el vot dels diputats catalans al Congrés val molt més. Si des del govern espanyol no accepten un referèndum d’autodeterminació i des de la Fiscalia General de l’Estat no es retira la causa contra els líders sobiranistes, difícilment Sánchez podrà governar com si no hagués passat res, com si l’Estat espanyol no estigués enfonsat en una profunda crisi democràtica. I com més aviat ho accepti, més ridículs com el de divendres s’estalviarà.