De set en set
Nostàlgia
Mai no he sabut si la definició de qui és o ha estat laudator temporis acti –aquella o aquell que lloaven tothora temps passats– s’entenia com un insult o com un elogi. Fa anys que defenso la legitimitat de la nostàlgia, potser com a afegit herètic a la pràctica de la memòria històrica, individual o col·lectiva. Perquè, com assegurava Agustí d’Hipona, futur sant, quan encara era un pecador com Déu mana: “Sense memòria no hi pot haver esperança.” Sabem, sí, que sovint la memòria ens provoca rampells de ràbia, quan avaluem els efectes de la impunitat amb què els poders al·ludeixen a barrabassades dels que els precedien en el càrrec com qui conta un conte de fades a la neta que plora.
Torno, un cop més, de vacances a la Mola de Formentera: els desgavells irreversibles perpetrats en aquests darrers més de quaranta anys a les Pitiüses, ¿qui els pagarà? La lectura dels relats de Joan Cardona, Els lligams del carnisser, crònica indirecta dels que s’han enriquit, i com!, de tot plegat, recolza en un discurs un Abel Matutes (fill), al Diario de Ibiza, on diu sense embuts que es tracta d’afavorir el turisme de la gent més rica, sense concessions a la pobrissalla. Em pregunto si els enriquiments meteòrics d’avui, no seran pas la garantia de la misèria de demà. Ens ho repetia un professor jesuïta que havia estat capellán castrense: “La avaricia rompe el saco.” Ho comento, tot berenant i ja cap al tard –pendents de les evolucions d’una lluna que juga al joc dels amagatalls–, i una nena eixerida hi fica cullerada: “¿Què dius del sac i de l’avarícia? Quan fas cua, amb el cotxe, per tornar a la nostra caseta, ¿no dius tu que ens estant donant pel sac?”. Nena, calla, sisplau!