LA GALERIA
Proesa
La festa major d’estiu ha portat, al costat dels actes tradicionals, algun esdeveniment extraordinari. Pocs dies abans de la diada de la patrona, com una anticipació de la festa de Santa Cristina, l’Arxiu Municipal va tornar a oferir al públic un audiovisual amb un resum del Ball de Plaça i de la processó marítima d’una colla d’anys passats fins arribar al llindar del canvi de mil·lenni. L’any anterior també ho havien fet, però amb material d’èpoques més antigues. La sala del Teatre Municipal estava plena a vessar i és que al lloretenc normal li fa il·lusió reviure aquells signes d’identitat que, afortunadament, encara no s’han extingit. Retrobar la imatge de gent pròxima que ja no hi és, alguna persona decisiva en l’organització de les festes, emocionava els espectadors. Es va ovacionar, per exemple, el record de Josep Mas Llibre, antic Obrer Major, que ens ha deixat fa poc. Si aquesta sessió cinematogràfica fou impactant i plaent, extraordinària fou també la de l’endemà quan el film que se’ns oferí comprenia tots els preparatius i la gesta del Club de Rem Santa Cristina que el passat 12 d’octubre de 2017 havia fet la travessa per mar, amb el seu llagut, des de Lloret fins a Ciutadella, a Menorca, amb la inversió d’unes 26 hores llargues d’esforç. El reportatge filmat permet seguir totes les vicissituds, les alegries, l’empenta, el goig desbordat per posar en pràctica una idea inicial, però també reflecteix els moments difícils, el cansament, les lesions imprevistes, la duresa de les hores de nit, amb el mar una mica més abraonat, amb el vent a estones de 12 i 14 nusos. M’atreviria a dir que els espectadors, ficats en l’epopeia, vam acabar gairebé tan esgotats com els protagonistes. Lloret els deu una gesta important, una autèntica proesa. Tinc la sensació que, com sempre passa a casa nostra amb allò que és bo, se n’ha parlat poc. Els nostres remers han de saber que ens sentim orgullosos d’aquesta colla d’esportistes i homes de mar que tenen el seu paral·lelisme amb els mariners dels segles divuit i dinou, que anaven a Amèrica i que ens van deixar tantes pàgines d’història plena d’heroïcitat. La modèstia dels remers actuals els va portar a no pujar a l’escenari un cop acabada la projecció. És cert que els aplaudiments de la gent van ser multitudinaris i llargs. Però falta un reconeixement a l’alçada de la proesa realitzada. Lloret els deu un homenatge tangible, un sopar de germanor, algun acte en què els puguem testimoniar la simpatia, l’admiració i l’agraïment per la gesta aconseguida.