Proesa

La festa major d’estiu ha por­tat, al cos­tat dels actes tra­di­ci­o­nals, algun esde­ve­ni­ment extra­or­di­nari. Pocs dies abans de la diada de la patrona, com una anti­ci­pació de la festa de Santa Cris­tina, l’Arxiu Muni­ci­pal va tor­nar a ofe­rir al públic un audi­o­vi­sual amb un resum del Ball de Plaça i de la pro­cessó marítima d’una colla d’anys pas­sats fins arri­bar al llin­dar del canvi de mil·lenni. L’any ante­rior també ho havien fet, però amb mate­rial d’èpoques més anti­gues. La sala del Tea­tre Muni­ci­pal estava plena a ves­sar i és que al llo­re­tenc nor­mal li fa il·lusió reviure aquells sig­nes d’iden­ti­tat que, afor­tu­na­da­ment, encara no s’han extin­git. Retro­bar la imatge de gent pròxima que ja no hi és, alguna per­sona deci­siva en l’orga­nit­zació de les fes­tes, emo­ci­o­nava els espec­ta­dors. Es va ova­ci­o­nar, per exem­ple, el record de Josep Mas Lli­bre, antic Obrer Major, que ens ha dei­xat fa poc. Si aquesta sessió cine­ma­togràfica fou impac­tant i pla­ent, extra­or­dinària fou també la de l’endemà quan el film que se’ns oferí com­pre­nia tots els pre­pa­ra­tius i la gesta del Club de Rem Santa Cris­tina que el pas­sat 12 d’octu­bre de 2017 havia fet la tra­vessa per mar, amb el seu lla­gut, des de Llo­ret fins a Ciu­ta­de­lla, a Menorca, amb la inversió d’unes 26 hores llar­gues d’esforç. El repor­tatge fil­mat per­met seguir totes les vicis­si­tuds, les ale­gries, l’empenta, el goig des­bor­dat per posar en pràctica una idea ini­cial, però també reflec­teix els moments difícils, el can­sa­ment, les lesi­ons impre­vis­tes, la duresa de les hores de nit, amb el mar una mica més abra­o­nat, amb el vent a esto­nes de 12 i 14 nusos. M’atre­vi­ria a dir que els espec­ta­dors, ficats en l’epo­peia, vam aca­bar gai­rebé tan esgo­tats com els pro­ta­go­nis­tes. Llo­ret els deu una gesta impor­tant, una autèntica pro­esa. Tinc la sen­sació que, com sem­pre passa a casa nos­tra amb allò que és bo, se n’ha par­lat poc. Els nos­tres remers han de saber que ens sen­tim orgu­llo­sos d’aquesta colla d’espor­tis­tes i homes de mar que tenen el seu paral·lelisme amb els mari­ners dels segles divuit i dinou, que ana­ven a Amèrica i que ens van dei­xar tan­tes pàgines d’història plena d’heroïcitat. La modèstia dels remers actu­als els va por­tar a no pujar a l’esce­nari un cop aca­bada la pro­jecció. És cert que els aplau­di­ments de la gent van ser mul­ti­tu­di­na­ris i llargs. Però falta un reco­nei­xe­ment a l’alçada de la pro­esa rea­lit­zada. Llo­ret els deu un home­natge tan­gi­ble, un sopar de ger­ma­nor, algun acte en què els puguem tes­ti­mo­niar la sim­pa­tia, l’admi­ració i l’agraïment per la gesta acon­se­guida.