Meduses al plat

El títol d’aquest article s’ha manllevat del que va publicar el setembre de 2014 l’expert en ciència i cuina Pere Castells a la revista Investigación y Ciencia, en el qual, entre altres coses, es referia a interessants propostes que ha fet en aquest sentit Carme Ruscalleda. Es tractaria d’aprofitar les meduses de la Mediterrània com a menja, però, com ha indicat Josep Maria Gili, de l’Institut de Ciències del Mar (ICM), amb els coneixements actuals només sembla segura l’anomenada “ou ferrat”.

Les meduses són animals invertebrats de vida lliure al mar, amb el cos gelatinós i semitransparent, en forma de casquet esfèric voltat de tentacles, el contacte amb els quals produeix a la pell una irritació dolorosa. En la mitologia grega, Medusa era un monstre femení que convertia en pedra els que gosaven mirar-la fixament als ulls. La seva figura s’ha associat a certes formes de feminisme. Per bé que el coneixement dels seus efectes negatius ve de lluny, ara és de molta actualitat. El 30 de juliol, Xavi Aguilar informava a El Punt Avui d’una app de l’Agència Catalana de l’Aigua, d’acord amb l’ICM, que alerta de la presència de meduses a les nostres costes, i La República de primers de juliol publicava un megagràfic de Joan Poyano i Lluís Romero sobre les seves picades, com evitar-les i com tractar-les.

L’excés de meduses al mar té altres efectes perjudicials. Incideixen negativament en els peixos i determinen un desequilibri mediambiental, o en són una conseqüència per contaminació o reducció dels seus depredadors (tortugues, tonyines). Per això s’ha proposat que en mengem, com es fa, de manera ancestral, en moltes zones asiàtiques. Les meduses com a aliment no són conegudes a Europa, llevat d’alguna referència en la cuina de la Roma clàssica, per la qual cosa la normativa de la Unió Europea, que permet que s’importin les asiàtiques, no autoritza el consum de les d’aquí. Tenen molta aigua (90-95%), una mica de proteïnes, poc sodi, pràcticament gens de greix, antioxidants, una agradable textura i un gust que recorda les ostres o els percebes. Serien una menja lleugera i saludable, fresques, assecades o conservades amb sal, soles o com a acompanyants d’altres plats. Hi ha estudis fets a Portugal que demostren que algunes són tolerades per persones al·lèrgiques a altres productes del mar, i dades que una proteïna de meduses, l’apoaequorina, pot millorar les funcions cognitives. També es poden utilitzar com a adob, pinso, cosmètic o font de col·lagen (amb usos farmacèutics), com va estudiar el 2008 el projecte Med-Usas de la Universitat i el Centre Oceanogràfic de Màlaga.

Per raons mediambientals i de subsistència, val la pena dedicar atenció i estudi a les meduses, que podrien proporcionar-nos nous aliments. Així ajudaríem a combatre la fam, una manifestació històrica de la qual s’associa al seu nom. Recordeu el quadre El rai de la Medusa, de Géricault (1819), que representa el naufragi, el 1816, de la fragata francesa d’aquest nom, en què alguns dels seus supervivents van subsistir perquè van practicar el canibalisme.